ELS LLIBRES I LES COSES

Anys de bicicleta, masturbació i avorriment

Anys de bicicleta, masturbació i avorriment / ISAAC BUJ Zoom

El pas del temps és segurament l’experiència humana més universal. “Com el desig sexual, la memòria no s’atura mai”, escriu Annie Ernaux. Es pot ser més o menys nostàlgic, però ningú no pot evitar el record dels anys passats, amb els moments lluminosos o tristos, aquella olor, aquella música, aquell estiu... El final de les vacances d’estiu és per definició el moment de l’enyor dels dies assoleiats, les nits allargassades, l’olor de sardina a la brasa, la tertúlia amb aroma de cafè sota l’ombra d’un tendal, les amistats retrobades, els rituals culinaris, els concerts a l’aire lliure, la inesperada coneixença... I de cop tot es fa fonedís, com un fugaç raig de llum. El temps de l’estiu s’ha esmunyit. El voldríem retenir. El voldríem etern.

Els anys (2008) és el llibre més conegut de la francesa Annie Ernaux, recuperat el setembre passat per Angle Editorial en traducció de Valèria Gaillard. Ara acaben de treure el llibre que va fer després, Memòria de noia, sobre la seva primera nit amb un home... Els anys no és ni una autobiografia ni una narració ni una crònica periodística. És una mica totes tres coses, una mena de nou gènere alhora documental i assagístic, escrit en tercera persona potser per agafar distància emocional. Ernaux assaja de ser un Montaigne modern amb ulls de dona, en el qual el que mana no és tant directament la pròpia experiència com la vivència del pas del temps. És un testimoni personal del canvi permanent. Al final només serem un desconegut, a tot estirar un nom en una vella foto de família.

El món occidental ha sofert una gran transformació en la segona meitat del segle XX. La religió gairebé ha desaparegut de les nostres vides, el consum ha conquerit el nostres desitjos, vivim en un present continu de comunicació tecnològica impensable als anys 40, quan poques cases tenien telèfon i el cotxe era inaccessible al comú de la gent. Els avis només es dutxaven un dia a la setmana, gairebé ningú no anava al restaurant: “Vivíem en l’escassedat més absoluta. D’objectes, d’imatges, de distraccions, d’explicacions d’un mateix i del món”, escriu Ernaux, per a qui en la seva realitat de províncies “la bicicleta mesurava la velocitat de la vida”, els estius eren “una llarga estesa d’avorriment” i es feien interminables “els anys de masturbació abans de tenir el permís per fer l’amor dins del matrimoni”.

Sí, ara han tornat les bicicletes (ens hem començat a adonar de com ens havíem passat de frenada o, millor dit, de velocitat) i els joves viuen el sexe (masturbació inclosa) amb total desinhibició. La postmodernitat ha portat la dissolució de l’autoritat de capellans, pares, mestres, periodistes, metges i polítics. Tenim tot el saber i una fabulosa aparença de llibertat a l’abast d’una lleu carícia del dit sobre el mòbil, convertit en extensió del nostre cos, del nostre cervell i el nostre cor.

Quin canvi de fons suggereix Ernaux per definir el pas dels anys? Doncs que hem passat de ciutadans obedients i ingenus a consumidors insatisfets i escèptics. Ho tenim tot molt a l’abast però ja no creiem en res. Abans crèiem molt (en Déu i en les ideologies) però no teníem res. I en aquest pas dels anys, la llibertat, la felicitat i la plenitud de nou fatalment se’ns fan escàpoles.