AIXÒ NO CAL DIR-HO

Així parlà Janáček

Així parlà Janáček Zoom

A COU vam tenir un profe que ens va explicar la dicotomia entre llengua i parla. Es deia Eugenio Martínez Celdrán (avui és un prestigiós fonetista) i enraonava amb nosaltres de mots i d’arbres (sintàctics) les nits de l’any 82 assegut a la seva cadira, damunt de la tarima. Al moment d’asseure’s, s’arromangava els pantalons pels genolls i ens mostrava les canyelles. Veient aquest gest, vaig tenir plena consciència de què és la parla.

Això és el que el compositor txec Leóš Janáček va portar a la música a principis del segle XX, els mateixos anys en què Saussure fundava la lingüística estructural a la Universitat de Ginebra (una vegada el nostre professor ens va fer veure que no és el mateix dir “portava les sabates atrotinades” que “portava atrotinades les sabates”: amb aquesta idea de posar un exemple de sabates referint-se a algú que es deia Saussure em va fer pensar que mai no podrem fugir de la nostra condició).

A Janáček li agradava anar als cafès de Brno (la petita ciutat on vivia), on escoltava com la gent parlava dels seus assumptes per transcriure’ls musicalment. Això ho explica Alex Ross al seu bestseller El ruido eterno i José Luis Téllez al seu heroicseller Musica reservata. Així, a l’entrar en una taverna, un jove no emprava la mateixa entonació si li deia bon dia a un amic o a una cambrera, encara que fes servir les mateixes paraules. A la captació d’aquestes diferències el compositor en deia l’instant fotogràfic. Janáček va trigar més de mitja vida a trobar el seu veritable llenguatge musical, és a dir, la seva parla, però des de llavors aquest artista forma part dels compositors que han inventat la música del segle XX. I al segle XXI, pianistes inclassificables com és ara Chilly Gonzales es capbussen en el seu estil. Durant molts anys, fins i tot després de la seva mort, s’ha titllat de lletja l’obra de Janáček. Tant se val, n’hi ha prou amb recordar el director d’orquestra Sergiu Celibidache quan deia que “la música ni és maca ni és lletja, simplement existeix o no existeix”. Al llibre Una trobada, Milan Kundera atribueix al seu compatriota Janáček el mèrit de fer amb la música el que havien assolit els pintors: convertir la lletjor en llenguatge artístic.