Crítica
JAUME CLARET

La llengua companya de l’imperi

'El mono-lingüisme de l’altre' de Jacques Derrida. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Traducció de Felip Martí-Jufresa i Antoni Mora 110 pàg. / 14 €

La llengua companya de l’imperi / IMAGE SOURCE PINK / GETTY Zoom

La llengua sempre ha sigut alguna cosa més que un conjunt de signes orals que permeten la comunicació. Inseparable d’una determinada càrrega política, cultural i identitària, ja va deixar escrit Antonio de Nebrija que siempre la lengua fue compañera del imperio ”. El doblement acadèmic Santiago Muñoz Machado ha revisitat aquest lligam pel cas castellà, de forma recent i benvolent, al volum Hablamos la misma lengua (Crítica, 2017). Vint anys abans, de manera més incisiva i crítica, a partir del també imperial francès, ho havia fet el filòsof Jacques Derrida.

El monolingüisme de l’altre sorprèn des de la primera línia a través d’un fals diàleg en què el pare del desconstructivisme fa servir la pròpia biografia per qüestionar conceptes consolidats com el de llengua materna, pròpia o natural. Nascut al si de la comunitat jueva de l’Algèria francesa, Jacques Derrida (El Biar,1930 - París, 2004) va patir una triple dissociació lingüística. D’una banda, la seva comunitat no havia conservat el sefardita i havia arraconat l’hebreu a funcions estrictament cerimonials. De l’altra, l’àrab els era aliè i estava fortament estigmatitzat. Tot plegat els abocava a l’idioma oficial de la colònia, convertint-los de fet en monolingües francesos, però fins i tot aquest vincle era dèbil: “Sí, només tinc una llengua; ara bé, no és pas la meva”.

Perquè malgrat els discursos oficials, la llengua era una graciosa cessió de la metròpoli. Tant feia que s’esforcessin per ser més francesos que els naturals de l’Hexàgon, quan calgués se’ls recordaria que no eren gals purs, ni tenien l’accent correcte. El moment va arribar doblement: primer durant la Segona Guerra Mundial amb el col·laboracionisme antisemita i posteriorment amb la independència d’Algèria i el drama dels pied-noir. De sobte, milers de persones perdien la ciutadania republicana o quedaven degradades a una posició subalterna, víctimes de processos imperfectes d’assimilació, aculturació i afrancesament.

Martí de Riquer encapçalava el seu Quinze generacions d’una família catalana (Quaderns Crema, 1999), tot justificant que no podia escriure-les en castellà, només en català: fets tan íntims com les autobiografies o el testament demanen ser redactats en la llengua pròpia. Pocs casos exemplifiquen la incomoditat de dependre d’una llengua que mai serà teva com aquest i, per això, Derrida es pregunta: “¿En quina llengua s’han d’escriure unes memòries quan no hi ha hagut una llengua materna autoritzada?”

Un guionet mai basta

En països de nova creació com el Canadà, la diversitat s’ha entès com una riquesa a partir d’un mínim compartit que inclou la llengua comuna: els “ hyphenated Canadian ”. En altres paraules, un pot ser colombiano-canadenc, sino-canadenc o catalano-canadenc. En canvi, aquesta integració no és possible en el cas de les colònies del vell imperi francès: “Un guionet mai basta”. Perquè “la llengua dita materna no és mai purament natural, ni pròpia ni habitable”, sinó fruit d’una imposició colonial o d’una usurpació cultural, per la força o per astúcia, posteriorment dissimulada “amb la retòrica, l’escola o l’exèrcit”.

Paradoxalment, el discurs oficial francès farcit dels cosmopolites valors republicans xoca amb la realitat xovinista de la metròpoli. Com qualsevol nacionalisme que coqueteja amb el supremacisme, vol i dol alhora. D’una banda, aspira a nacionalitzar l’altre i li exigeix mostres constants d’adhesió. Per l’altra, té clar que sempre serà l’altre i l’hi fa present a través de l’(ab)ús dels estereotips. I això no passa només a la França postimperial.