CRÍTICA
Llegim Crítiques 05/07/2019

Ser d’un equip

'Tema libre' d'Alejandro Zambra. Anagrama. 144 pàg. / 16,90 €

i
Marina Espasa
2 min
Ser d’un equip

Fa més de deu anys que l’escriptor xilè Alejandro Zambra (Santiago de Chile, 1975) sedueix un bon cercle de lectors amb llibres com Bonsái o Formas de volver a casa, un parell de novel·les breus de precisió quirúrgica que, a més d’explicar històries perdurables, van directes al cor del desafiament que suposa tota aventura literària: es fan preguntes subtils i exactes sobre l’artifici literari, i posen el lector i la seva experiència al centre dels esforços de l’autor. És per això que l’aparició d’un volum de conferències i petits assajos d’aquest narrador -també poeta i crític literari- no ha de passar per alt. El llibre conté tres conferències, alguns dels textos de creació als quals fa referència durant les conferències (i una mena de paròdia d’exercici d’escriptura que acaba sent una proposta més que original per a qualsevol aspirant a escriptor), i es tanca amb una part titulada Léxico familiar que és la menys interessant, però que agradarà als lectors devots de l’escriptor xilè, perquè en revela detalls personals i hàbits quotidians.

A les conferències, Zambra fa un retrat acurat i sentimental dels anys de lectures accelerades que són els de la joventut de qualsevol estudiant de lletres. En una d’elles reflexiona sobre com han afectat els canvis tecnològics a l’escriptura: són diferents les novel·les des que s’escriuen amb ordinador? Zambra no és ni tecnòfob ni tecnòfil, sinó que va més al fons de la qüestió i es fixa en el caràcter cada cop menys definitiu dels textos, tan fàcils de corregir: “ hoy, más que nunca, el escritor es alguien que construye sentido juntando pedazos. Cortando, pegando y borrando ”. En una altra fa una defensa a ultrança de la lectura com a acte de llibertat i de la importància de les recomanacions apassionades de professor a alumne, de lector a lector.

A la tercera de les xerrades aborda el que ha estat el motor que l’ha empès i el continua empenyent a escriure, que defineix com una voluntat de pertinença, un esforç per no ser exclòs. Si escriure, explica, és veure’s a un mateix en la multitud, de les poques coses que té clares és que hi vol pertànyer. I conclou que tots els llibres es poden llegir en funció del desig de pertànyer o de la negació d’aquest desig: a una família, a un país, a una literatura o a un equip de futbol. Debatre’s entre observar sols des del marge de les coses o entrar a viure-les de ple dins de la gran avinguda és potser la tensió que travessa de manera més evident la vida i l’obra dels escriptors. Llegir Zambra és llegir algú que ha resolt bé aquesta tensió, amb intel·ligència i sensibilitat.

stats