EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Jo, Borja

'Borja Papa' de Joan Francesc Mira. Proa. 496 pàg. / 19 €

Jo, Borja Zoom

Diu Joan Francesc Mira a les “explicacions” que clouen Borja Papa que el seu propòsit no era escriure una novel·la sinó posar-se en la pell de Roderic Borja, el papa Alexandre VI, i fer-ne l’autobiografia, és a dir, escriure “la història de la pròpia vida que ell podia haver escrit”. Per això, explica Mira, el llibre no té un argument i les escenes no estan presentades amb la tensió narrativa que s’espera del gènere novel·lístic. I per això, també, “en aquestes memòries un 90% és història i fets documentats” -la crònica de la vida d’un home i dels successos d’una època- i tan sols un 10% -“els sentiments i les reflexions del papa, i la major part de les poques converses”- és atribuïble a la imaginació de l’autor.

Ben segur que tot això és cert, però en realitat tant se val si ho és. L’únic que compta és que Borja Papa, tant si es llegeix com una novel·la històrica com si es llegeix com unes “falses memòries”, és un dels llibres més singulars, ambiciosos i importants de la narrativa catalana moderna. Ja ho era quan es va publicar el 1996 i ho continua sent avui que s’ha reeditat amb una introducció de l’autor, que desmenteix i contextualitza la llegenda negra dels Borja i fa recompte dels efectes positius del pontificat del seu protagonista, Alexandre VI (Xàtiva, 1431 - Roma, 1503).

Si Mira fos francès, italià, alemany o espanyol, a ningú no li tremolaria la mà a l’hora de comparar Borja Papa amb les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. És valencià, però, i això fa que molts posin el fre: només així s’entén que el text de la contracoberta afirmi que Mira és “un dels grans intel·lectuals peninsulars” en lloc d’un dels grans intel·lectuals europeus.

A l’origen de Borja Papa hi ha una convicció i una reivindicació. La convicció és que la peripècia dels Borja és una de les més fascinants que ha donat mai el nostre país. Quin podria ser l’equivalent d’una família que, en pocs anys, va passar de ser una anònima família com tantes altres del Regne de València i es va convertir en una de les nissagues més poderoses de la Roma de finals del segle XV i principis del XVI, amb dos papes, diversos cardenals, una fortuna colossal i una capacitat d’influència religiosa i política enorme? En aquest sentit, el que Mira reivindica és que l’excepcionalitat dels Borja no prové de les infàmies que se’ls atribueixen (assassinats, corrupteles i perversions, que també cometeren, és clar, però com tants altres) sinó de la seva condició d’ outsiders que es van guanyar un lloc que no els corresponia.

Si Borja Papa encomana al lector la fascinació per l’excepcionalitat borgiana no és perquè els materials primigenis siguin fascinants sinó perquè està escrita amb una prosa que reprodueix els ritmes i les textures de l’oralitat, alhora natural i sumptuosa, d’una elegància directa i fluvial, i també perquè dona entitat i expressió a la complexitat d’un personatge extraordinari. He esmentat Yourcenar, però igual de pertinent seria referir-se a Shakespeare i a les grans novel·les llatinoamericanes sobre dictadors.

Roderic Borja és un personatge més gran que la vida. Impulsat per una insaciable voluntat de poder, obsedit en la glòria del propi llinatge, refinat i afectuós però brutalment pragmàtic, coneix les grandeses i les misèries de la condició humana i a més és conscient de viure una època (va ser papa entre el 1492 i el 1503) de canvis estructurals provocats per transcendentals descobertes científiques i geogràfiques i per noves propostes estètiques i humanístiques.

Baula lúcida entre l’Edat Mitjana i el Renaixement, l’Alexandre VI de Mira encarna les contradiccions, les incerteses i les passions de qui viu, des del centre neuràlgic de l’època, un canvi històric sense precedents. És per això que Borja Papa, avui, és tan literàriament memorable com fa vint anys, però més vigent que mai.