CRÍTICA
Llegim Crítiques 15/11/2019

Adam Zagajewski: un examen de consciència

'Una leve exageración' d'Adam Zagajewski. Acantilado. Trad. Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. 300 pàg. / 22 €

Xènia Dyakonova
3 min
Adam Zagajewski: un examen de consciència

El nou llibre d’Adam Zagajewski (Lviv, 1945) que ens acosten Anna Rubió i Jerzy Sławomirski, els traductors fidels de la seva prosa, és un paisatge sinuós d’apunts autobiogràfics, comentaris de lectures, observacions quotidianes i reflexions diverses al voltant de la poesia, la música, la història i algunes ciutats europees, com ara París, Berlín o Venècia. Més que un assaig, és un dietari sense dates on tot d’experiències vitals, intel·lectuals o artístiques circulen lliurement entre la memòria i la imaginació. En la belleza ajena (Pretextos, 2003; traducció de Ángel Díaz-Pintado) tenia una estructura i un to similars, però el passat familiar, narrat amb una melangia nítida, aliena a la mitificació, hi tenia un pes especial. Aquí, en canvi, els records familiars són més escassos i brillen amb una llum més punyent.

Algunes de les pàgines més boniques del llibre són un homenatge al pare de l’autor (un personatge recurrent també en la poesia de Zagajewski), un enginyer conegut que, instigat pel fill, es va decidir a esbossar unes memòries després de la mort de la seva dona. Hi parlava, entre altres coses, d’una germana pianista, l’Ania, que durant l’ocupació nazi de Polònia es preparava per participar en el prestigiós concurs Frédéric Chopin, i un cop acabada la guerra es va assabentar que havia superat el límit d’edat dels concursants, cosa que la va sumir en la desolació. L’Ania, però, va negar rotundament el testimoni del germà: ella només tocava per plaer i no havia tingut mai ambicions tan grans. El pare va haver de reconèixer que es tractava d’una fantasia seva, i el fill, que s’havia emocionat amb la història de la tieta, va viure una autèntica revelació. De manera que el seu pare, l’ésser racional i escèptic als ulls del qual la poesia era “una lleugera exageració”, tenia la capacitat de fabular! “ Aquello fue para mí un descubrimiento sensacional: en mi arrogancia, creía poseer el monopolio de la imaginación de aquella familia tan partidaria de tener los pies en el suelo ”.

El que preserva aquesta obra, rica en referències culturals, de la pedanteria o del narcisisme és la veu honesta del narrador. És la veu d’algú que no només escriu, llegeix i escolta una música exquisida sinó que també fa balanç dels anys viscuts i és capaç d’admetre que més d’una vegada ha estat feble, o injust, o cruel, o que fins i tot ha caigut en el ridícul (com ara quan confessa que a la universitat dissertava amb aplom sobre temes tan abstrusos com l’estat hiperempíric), i que alhora sap explicar anècdotes divertides sobre ell mateix. La més antiga ens transporta a l’època en què l’autor tot just ha acabat el batxillerat i el seu professor de polonès li entrega el títol dient-li que està convençut que l’Adam serà un gran enginyer. Esclar que el mestre pensava que l’alumne voldria heretar l’ofici del pare, i la vulgaritat d’aquesta suposició va irritar l’adolescent lletraferit (que, d’altra banda, era massa circumspecte per compartir les seves inquietuds artístiques amb ningú). Poc s’imaginaven, tant l’un com l’altre, que gairebé seixanta anys més tard, el setembre del 2019, els joves de tot Espanya, en l’examen de selectivitat de llengua castellana, haurien d’analitzar un text d’Adam Zagajewski. Es tractava d’un elogi de l’adjectiu extret de Dos ciudades, un altre assaig meravellós traduït per Rubió i Sławomirski. Per cert, els noms dels traductors no apareixien enlloc en la prova. Qui sigui que va dissenyar-la es mereix un suspens i una tornada immediata al parvulari.

stats