Llegim 28/12/2013

Potser no caldria explicar-ho

i
Marina Espasa
3 min

"Potser no caldria explicar la història de la Tsili Kraus. Va tenir un destí cruel, sense pena ni glòria, i si no hagués estat real no l'hauríem pogut pas explicar". Qui és la Tsili? Qui s'amaga darrere d'aquesta noia tartamuda i poc intel·ligent? D'entrada, l'autor, que és Aharon Appelfeld. I qui és Aharon Appelfeld?

Si no n'han llegit les memòries, Historia de una vida (Península, 2005), ja poden córrer a fer-ho. S'estremiran amb la història d'aquest nen de deu anys que s'escapa d'un camp de concentració de Transnístria el 1942, viu amagat als boscos amb una banda de lladres ucraïnesos, travessa Europa amb un grup d'adolescents orfes i embarca cap a Palestina el 1946.

Però si ja les coneixen, o si no troben el llibre perquè el nostre país és així, o si volen llegir la mateixa història convertida en un conte de Nadal bell i cru com les planures nevades de l'Europa central, llavors el que han de fer és comprar Tsili. Història d'una vida, aquest llibret de color lila i tres-cents dos centímetres cúbics de volum per llegir-se'l en tot just una hora, que no trigaran més. El temps que triguin a oblidar la història que s'hi explica ja serà una altra cosa. I és que potser no l'haurien de llegir, perquè el més probable és que també vostès, i tots, tinguem un destí cruel, sense pena ni glòria, del tot real i del tot inexplicat. La Tsili, si és que mai va existir, va tenir més sort. I nosaltres també, gràcies també a l'esplèndida traducció de l'hebreu al català que n'ha fet l'Eulàlia Sariola.

Aprendre a sobreviure

Per escriure aquesta novel·la, la més popular de les més de quaranta que té publicades a Israel, l'Aharon es va haver de fer nena que es converteix en dona: per allunyar-se del personatge el va revestir de més debilitat, o de més fortalesa, segons com es miri. Una nena jueva abandonada per una família en estampida erra per camps i boscos, ensopega amb gent dolenta que l'apallissa i amb gent bona que l'estima. O és al revés, que la vida és molt traïdora, i la Tsili aprèn de pressa què cal fer per sobreviure.

Tot el que ja sabem de memòria (la guerra, les bombes, els camps) no té espai en aquest llibre. L'atmosfera que aconsegueix crear el fa més proper a El castell de Kafka, o al Coetzee més al·legòric, que als escrits de Primo Levi.

Però la manca de violència i d'horror ho fa tot encara més dur: què fa més por que estar amagat sota terra, en ple bosc, escoltant cada xerric de branquilló com si pogués ser l'últim so que sentim a la nostra vida? Què fa més impressió que un refugiat que ha perdut la parla per culpa del que ha vist als camps?

Ara que els bàrbars han tornat

El llibre és petit i fràgil, com la memòria que s'empetiteix per no recordar el que va viure. Està fet de pedaços de roba, de llonzes de pa que duren tres dies i d'un sol abric per a tot un poble. L'efecte més paradoxal (i més literari) és que, com més augmenta aquest grau de concreció, més sensació d'irrealitat i de somni tenim. En comptes d'acotar-ne el sentit, l'amplia fins a límits insospitats: de qui no és la història d'algú que fuig de la barbàrie conscient que la portarà allà on vagi? Potser sí que caldria recordar-ho, sobretot ara que els bàrbars han tornat per governar-nos.

Quantes vegades no ens hem acostat a un quadre fins a gairebé fregar-ne els bonys amb el nas, incapaços de creure que aquells esquitxos de pintura siguin els que, vistos de lluny, representen la història d'una vida? Passa el mateix amb aquest llibre: Appelfeld ha fet unes piletes de frases com branquillons, curtes, delicades i perfectes i després, quan ens hi ha vist prou a prop, els ha calat foc.

stats