La gent té tota la vida per pensar què dirà just abans de morir, i, al final, diu coses molt poc memorables. Tothom hauria de pensar, una mica cada dia, no solament en la mort -com aconsellen els estoics, Sèneca i Montaigne els primers- sinó també en l’última frase que pronunciarà.
Jordi Vicente i Carles Cubeiro han publicat una antologia d’últimes paraules de persones cèlebres, Luz, más luz (Comanegra, 2014), totes acompanyades d’una il·lustració i d’un comentari. La dita més famosa, en aquest sentit, és la de Goethe, que, abans de traspassar l’any 1832, va dir: “Llum, més llum”: va ser una expressió pròpia d’un home de lletres que havia passat per damunt del Romanticisme, però que sempre va tornar als ideals il·lustrats i enlluernadors del Segle de les Llums. Diuen que Menéndez Pelayo, lector incansable, mort a una edat força jove, va dir: “Ja és pega haver-se de morir, quan em queden tantes coses per llegir!” És estrany que un home tan savi com Sigmund Freud, també amb tantes lectures, digués per acabar: “És absurd; és absurd!” Home!, morir-se no té res d’absurd; més aviat és una vulgaritat, perquè ho fa tothom. Els qui pensen que la vida és un absurd (que ve a ser el mateix), farien bé de llevar-se-la de seguida que han arribat a aquesta conclusió.
M’agraden més, comptat i debatut, les últimes paraules impregnades d’humor. Anna Bolena, decapitada per ordre d’Enric VIII, va dir una cosa esplèndida quan pujava al cadafal: “Sort que el botxí és molt bo, pel que m’han dit, perquè tinc el coll molt petit”. Balzac, finat el 1850, va passar vuit hores de febrada abans d’expirar, i quan ja es moria va dir: “En aquestes vuit hores, hauria tingut temps d’escriure un llibre”. Groucho Marx va dir aquestes paraules a la seva dona, al llit de mort: “¿Morir-me, estimada? Aquesta és l’última cosa que faria!” Ell mateix hauria volgut que a la làpida funerària hi digués: “Perdonin que no m’aixequi”, però no li van fer cas: hauria estat un gran homenatge pòstum.
N’hi ha una que no surt en aquest llibre, però que també és esplèndida: Italo Svevo, amic de Joyce, era un fumador empedreït. A l’hospital, quan ja es moria, no el deixaven fumar (quan s’hi fumava a gratcient), i ell va demanar una cigarreta quan només un fil molt prim el separava de la mort: “Si us plau, doneu-me una cigarreta! Us prometo que serà l’última!”
Un dia escriuré una minúcia sobre les inscripcions lapidàries. Totes són serioses, menys aquella, catalana, que diu: “Aquí descansen els ossos d’un que els tenia molt grossos (els ossos)”. Va bé preparar-se per a una mort digna, però, posats a fer, un xic d’humor, quan només t’han de recordar, no fa cap mal.
