L'ou d'or és la nova entrega de les aventures de l'inspector Brunetti, el personatge fetitxe de l'escriptora nord-americana Donna Leon. El lector de novel·la negra col·lecciona aventures de comissaris, inspectors i policies. No se'n cansa. Com qui rep una postal d'un amic o un vell conegut que dóna, després de molt temps, senyals de vida. Amb aquesta avidesa esperaven els fans un altre episodi de l'inspector venecià.

Des d'un punt de vista convencional, Brunetti cau bé. És un home casat i amb fills, culte, esquerranós, fidel a la seva dona, gormand, amb conviccions i un professional disposat a perdre el senderi per allò que creu just. Si Edgar Allan Poe va triar un escarabat d'or per convertir el misteri en un insecte petit i brillant, Donna Leon ha escollit en aquesta nova entrega un ou daurat com a símbol de la cobdícia humana. L'ou d'or conta la història tràgica d'un ésser indefens. Un noi sord i retardat apareix mort. Aparentment, el motiu de la mort és una sobredosi de pastilles per dormir. És Davide Cavanella, un conegut de la família Brunetti. Fins a la mort, el Davide treballava a la tintoreria del barri on l'inspector i la seva dona duien la roba. L'esdeveniment commou l'esposa, Paola. Comencen a parlar-ne, amb Brunetti, a l'hora del sopar i s'adonen tots dos que no saben res d'aquella persona que fa anys que veuen sovint. No coneixen cap detall de la seva vida. Si vivia sol, si era sord de naixement o potser si s'hi havia tornat per un accident. Era retardat? Fins a quin punt? Se'n cuidava algú? Totes les incògnites al voltant de Cavanella van teixint un sentiment de culpa a l'interior de Brunetti, que fa que comenci a investigar el cas. Les persones amb retard psicològic no solen suïcidar-se, diuen els entesos, i aquest és un dels punts de partida a què Brunetti s'agafa per encetar la investigació. En aquest punt, l'escriptora dibuixa una altra trama, una història de corrupció política, que no té res a veure amb la història del noi. Com el grec Petros Màrkaris, que ha escrit les últimes novel·les amb el rerefons de la crisi i la corrupció grega, Leon que viu a Itàlia des dels 80 tampoc se n'ha volgut estar de dir-hi la seva. A L'ou d'or , d'una manera un pèl matussera, l'escriptora intenta relacionar la tragèdia del noi amb la situació actual a través del sentiment d'injustícia. La pregunta que Leon envia als lectors és: com podem assumir que els aparells de l'estat i la classe política protegeixin els corruptes i no tinguin cura dels desprotegits? Totes dues situacions són repugnants però no podríem dir que són els dos caps d'una mateixa corda.

Si obviem aquesta relliscada, la recompensa per al lector és, com gairebé sempre en les novel·les de Leon, a Venècia i els seus racons. Brunetti agafa el Vaporetto de San Tomà, s'asseu als seus cafès farcits de gondolers maldestres, beu un spritz a mitja tarda, perd paraigües a cada pluja, i deixa que soni el telefonino . I és aquí, en cadascuna de les abundants descripcions de Leon, que lluu la fascinació de l'escriptora per la ciutat dels canals. En les més de 300 pàgines del llibre, Leon es converteix en una rèplica de l'americana interpretada per Katherine Hepburn a la pel·lícula de David Lean Bogeries d'estiu . Leon viu enamorada de Venècia de la mateixa manera que aquella turista innocent de la pel·lícula ho estava per la copa de l'antiquari.

Les descripcions es barregen amb el to reflexiu d'una novel·la de la qual deduïm el final massa aviat. Tot i així, l'escriptora nord-americana es reserva un petit escamot de justícia poètica en les darreres pàgines que podrien fer sospitar, fins i tot, en l'existència d'una segona part.