Juntament amb Adesiara, LaBreu, Cafè Central i Llibres del Segle, Lleonard Muntaner és l'editorial que últimament aposta amb més força i encert per traduir al català joies de la poesia universal. La col·lecció L'Obriülls va arrencar amb El bestiari d'Apollinaire, en versió de Joaquim Sala-Sanahuja, i ha presentat -entre d'altres- El gobelet dels daus de Max Jacob (traduït per Enric Casasses), L'home aproximatiu de Tristan Tzara (segons Vicent Alonso) i l'antologia de Marin Sorescu Per entre els dies, a càrrec de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.

Ara arriba A la llum de l'hivern, de Philippe Jaccottet (Moudon, 1925). Autor d'una setantena de títols i traductor al francès d'Homer, Dant, Leopardi, Ungaretti, Hölderlin, Bachmann i Góngora, l'autor d'origen suís ha treballat des de fa 60 anys des de Grignan, un poble de poc més d'un miler d'habitants. Així com l'obra de Gracq està indissociablement lligada a la regió del Loira i la de Bergounioux té les seves arrels a la Corresa, la geografia de Jaccottet queda delimitada gairebé exclusivament pel departament de La Droma.

Dividit en tres parts, A la llum de l'hivern -escrit entre el 1966 i el 1976- arrenca amb Lliçons, un llibre de dol escrit en ple impacte de la decadència i mort del seu sogre: "Si no és el primer cop, és el primer esclat / del dolor: que sigui abatut així / el mestre, la llavor, / que el bon mestre sigui castigat així, / que sembli un feble infantó / en el llit de nou massa gran, / un infant sense l'ajuda dels plors, / sense cap ajuda es giri cap on sigui, / aculat, clavat, buidat". Cants d'avall, segon dels llibres, és encara més dur: ara és la mort de la mare el que el posa contra les cordes, i s'arriba a preguntar per la legitimitat de continuar escrivint ("Amputa aquesta mà que ja només sap / traçar fumerols"). En l'últim dels llibres, el poeta recupera l'esperança després d'haver passat anys enganxant "l'orella a l'herba" (escoltant els morts). Igual que va fer amb Danielle Collobert i Nicole Brossard, Antoni Clapés signa una traducció fidel, eufònica i il·luminadora d'un text fonamental de la "poètica de l'esborrament (o de la discreció)" de Philippe Jaccottet.