Des de la perspectiva occidental, el nou segle està resultant un segle de pau; no perquè no hi hagi guerres, sinó perquè una de les grans troballes de la nostra civilització ha consistit a externalitzar-les cap a llocs que els grans estrategs probablement consideren “enderrarits” o fins i tots “bàrbars”. No hi ha dubte que el món musulmà és, ara per ara, un dels camps de batalla preferits, mentre que la guerra de Iugoslàvia, que va rematar el segle XX, es veu com un epígon innecessari de conflictes interns. Els països civilitzats ja no combaten entre ells amb canons ni matxets, sinó, com ens diu Claudio Magris al seu últim llibre, amb “les armes més poderoses del món”: els diners. Escriptor, crític, traductor i professor amb una obra sempre amb un peu a la ficció i l’altre a l’assaig -recordem el llibre que vam ressenyar no fa gaire en aquestes pàgines, el magnífic Il·lacions al voltant d’un sabre (Edicions de 1984)-, ens ofereix a No és procedent un recorregut per la crueltat i el disbarat de l’Europa del segle passat de la mà d’un misteriós personatge sense nom que s’ha dedicat tota la vida a col·leccionar armes amb la intenció de crear el que ell anomena el “Museu total de la Guerra per a l’Adveniment de la Pau i la Desactivació de la Història”, un museu que suposaria un recordatori dels instruments que l’enginy humà ha ideat per fer-nos mal els uns als altres. A la mort d’aquest home, la Luisa, una dona també amb una història vinculada als esdeveniments bèl·lics del segle passat, rep l’encàrrec de fer realitat aquest somni perquè serveixi, suposem, d’exemple a la humanitat.

Per crear el seu protagonista anònim, ens conta Magris que es va basar en “un triestí genial i irreductible”, el professor Diego de Henriquez (1909-1974), que va dedicar tota la vida a recollir armes i material de guerra de tota mena per exhibir-lo i aconseguir així la pau. Com el protagonista del llibre de Magris, també va morir en un incendi a la nau on dormia, entre els objectes del seu museu, un incendi que va ser investigat però que mai es va aclarir. I tot i que Magris ens diu que a partir d’aquí tot és ficció, ens explica un detall de Diego de Henriquez que val la pena esmentar: convidava el desconegut que passava per davant de la seva tomba a lliurar-li l’espasa, perquè aquella espasa no pogués ferir mai més ningú.

Combinar invenció i erudició

Magris combina invenció i erudició per crear un calidoscopi en què trobem multitud de perles que s’acumulen de vegades fins a l’excés. La terrible frase de Mao Zedong: “Tota mort és una festa de la dialèctica”; la història del soldat Otto Schimek, ajusticiat per la Wehrmacht per haver-se negar a disparar contra la població civil polonesa; les bandes de delinqüents que aprofitaven els bombardejos de Londres per matar per un xíling o només per gust. I les armes: des del macuahuitl, una maça de fusta de l’època dels zapoteques posteriorment utilitzada pels asteques i tots els pobles de Mesoamèrica, fins a la gran troballa: en un gran tauler sota vidre, al mig, la reproducció del bitllet de banc més gran del món, un bitllet hongarès del 1946, amb altres bitllets al voltant. Escriu el nostre col·leccionista anònim: “De les ciutats destruïdes, dels camps devastats, dels mars sotragats i rugents, s’alça un immens bolet de paper; el paper fluctua, s’escampa, oneja lleuger en el vent intoxicat”. I l’escriptura de Magris -i de la seva excel·lent traductora, Anna Casasses- furga rere l’horror i l’absurd per trobar gestos nobles i singulars, una mica d’or entre el plom i la ferralla.