BarcelonaCare Santos té una capacitat de treball remarcable: més de quaranta llibres des que el 1995 va debutar amb un volum de contes actualment descatalogat. Durant aquests anys ha escrit -per a adults i per a joves- narracions, novel·les, teatre i poesia. Desig de xocolata està dividida en tres parts. A la primera, ambientada al present, la Sara recorda el passat amb motiu de la visita inesperada d’un vell amic amb qui ha mantingut una relació especial -encara no resolta-. La segona explica la difícil relació entre dues germanes de llet, la Càndida i l’Aurora, un fet que permet que Santos s’acosti a la Barcelona del segle XIX. Pebre, clau i arxiota, l’última part, recorda el Fernández, un home que va inventar una màquina per fer xocolata al segle XVIII.

Què et va cridar l’atenció, de la xocolata, per dedicar-li una novel·la?

Mentre em documentava per a L’aire que respires (Columna, 2013), vaig descobrir la història d’un xocolater que es deia Fernández, però em va semblar que no lligava gens amb l’atmosfera llibresca d’aquella novel·la. Així que vaig continuar investigant, fins que vaig tenir dues històries més per poder-les connectar.

La novel·la comença en l’actualitat però va reculant. ¿L’ordre d’escriptura va ser aquest?

Sí. Sóc de l’opinió que una novel·la no es pot escriure de manera diferent de com la rep el lector. Essencialment, una novel·la és dosificació d’informació. Cal tenir molt present què expliques en cada moment.

Llavors, ¿en el teu cas no avances a partir d’intuïcions? ¿Ho tens tot planificat?

Gairebé. Així i tot, a mesura que avanço em vaig sorprenent. A mi m’agrada molt treballar els personatges, penso que són tan o més importants que la veu narrativa. De vegades, a través dels diàlegs, m’adono que volen prendre decisions que jo no havia previst i els he de seguir. Hi ha una clau teatral en tota la novel·la, perquè n’he estudiat i m’interessa molt. A més, als 90 em vaig fer un tip de veure’n: en aquells moments portava la secció d’arts escèniques al Diari de Barcelona.

Com ha canviat la teva literatura, en aquestes dues dècades de feina?

No em rellegeixo mai perquè em posaria nerviosa. Si alguna vegada no em queda més remei, ho faig: això passa, sobretot, quan he d’anar a instituts a parlar de llibres publicats fa molts anys. La literatura juvenil té una vida molt llarga.

I què passa quan et toca rellegir algun d’aquests llibres?

Els veig coixos per totes bandes i em desespero. Però no m’ho vull prendre negativament: és senyal d’evolució i de no haver-me tornat tonta, encara. Tots els escriptors, tard o d’hora, ens hi tornem.

Com et veus, ara?

Em noto més entrenada. No m’espanten les distàncies curtes ni les llargues. Ara mateix puc explicar històries molt millor que en cap altre moment de la meva vida. Les novel·les no es fan amb inspiració, sinó amb tècnica.

Quins reptes t’has plantejat a Desig de xocolata?

Volia que cada part tingués una atmosfera diferenciada. La primera està explicada com una tragèdia. La segona, com una tragicomèdia. I a la tercera, el que pesa més són els ingredients divertits. Aquesta última part és un homenatge al teatre de Beaumarchais. Fins fa relativament poc temps, la forma havia pesat massa en els meus llibres, i de vegades tenia massa presència i tot. L’obsessió per no repetir un mateix esquema t’obliga a estar en una recerca constant. A Desig de xocolata, diria que la forma i la història estan equilibrats.

Amb quin dels personatges et sents més identificada?

Amb la Sara, probablement. Ella pateix el mateix problema que moltes dones d’ara, l’excés de llibertat. D’altra banda, també tinc punts en comú amb la història que passa al segle XIX. Sempre he pensat que hauria d’haver nascut llavors: vaig fer tard. M’agrada tant, la novel·la del XIX... Continuo llegint Wilkie Collins amb el mateix arravatament que quan el vaig descobrir amb 11 anys. I els russos també em fascinen: els llibres de Dostoievski, Tolstoi, Gógol i Turguénev són com una casa immensa, un univers estrany i que alhora es comunica. Llegint els russos vaig descobrir quina mena de coses valia la pena explicar.

El Max, un dels personatges de la novel·la, diu: “Ara ens governen les regles del màrqueting. I ja saps què és, el màrqueting? No pas vendre el que es té, sinó produir el que es pot vendre”. Quina és la teva actitud davant d’aquesta circumstància actual?

Sóc treballadora de mena. Els temps em donen l’excusa per continuar sent prolífica. Quan escric no tinc gens d’olfacte comercial. Penso, però, que és una sort que et vingui de gust fer el que la gent vol llegir. No faig cap concessió des de la meva primera novel·la, El tango del perdedor (1997). Llavors pensava que tindria fortuna comercial i no vaig vendre gens. Em vaig preguntar: “Si no sóc capaç de defensar un llibre meu, per què l’escric?” I llavors vaig canviar d’estratègia.