Són incomptables els actes de violència que omplen les pàgines de Persecució, la nova novel·la de Toni Sala.

Hi ha assassinats -un tall traïdor al coll d’una dona en un rampell masclista de gelosia i d’odi, un cop de bat racista que esclafa un cap...- i hi ha la mort massiva d’animals -el funcionament diari d’una indústria càrnica-. Hi ha accidents -de trànsit, d’aviació- i hi ha suïcidis -un que es llança a les vies del tren, un altre que estavella un avió contra una muntanya dels Alps i provoca un centenar de morts, a més de la pròpia-. Hi ha abusos i agressions sexuals -a la presó, contra criatures, en habitacions d’hotel-, hi ha tot tipus d’actituds agressives -coaccions, xantatges, amenaces- i de maltractaments verbals -insults, burles, escarnis-. Hi ha atemptats: el de la Rambla de Barcelona amb furgoneta i el fallit de Cambrils, el de París amb els terroristes armats amb Kalàixnikovs sembrant el terror per carrers i sales de festes, el de Niça en què un camió envesteix la multitud en una festiva nit d’estiu. I hi ha, també, vaticinis d’apocalipsis globals -la Tercera Guerra Mundial, les calamitats del canvi climàtic- i premonicions de desgràcies individuals.

Algunes d’aquestes violències són fictícies i d’altres són reals i històriques. Algunes estan narrades al detall i ocupen un lloc central a la trama i altres són evocades d’una manera càlida, com un secret íntim i perillós que fa mal però del qual és necessari tenir-ne cura. Altres violències són recordades amb fredor i estan incrustades dins la reflexió estrictament especulativa d’algun dels protagonistes. I encara n’hi ha d’altres que són al·ludides només de passada i abandonades al cap d’unes poques frases. Tot aquest enfilall de violències carrega la novel·la amb una atmosfera -anímica, moral, existencial- crispada i dramàtica. Seria insuportable de llegir, si no fos que Sala, d’una manera intel·ligent, ho relata tot amb una prosa calculada i elegant, neta d’estridències i d’inflamacions retòriques, amb una prosa que avança a ritme d’obsessions meditatives i que ens arriba amb un to que no és ben bé lacònic ni fred, sinó d’una intensitat reflexiva, esmunyedissa, distant.

Un entramat de monòlegs

La novel·la està construïda com un entramat de monòlegs. Tots els capítols estan narrats en primera persona per algun dels personatges principals, que es passen el punt de vista igual que els corredors d’una cursa de relleus es passen el testimoni. En aquest cas, però, els quatre corredors-narradors, que tenen en comú una inacabable necessitat d’explicar-se, no són del mateix equip sinó que més aviat competeixen els uns contra els altres.

Són quatre, els protagonistes narradors: l’Albert Jordi, un llibreter que va assassinar la seva esposa i que fa poc que ha sortit de la presó després de passar-hi els últims vuits anys; l’Èlia, una agent immobiliària amb qui l’Albert Jordi estableix una relació sentimental després de quedar en llibertat, una relació que salta pels aires quan ell li confessa el seu passat; la Teresa, una exhostessa de vol que treballa de recepcionista en un hotel del poble de Riudellots, on coneix l’Albert Jordi quan ell s’hi amaga fugint de la reacció espantada de l’Èlia; i, finalment, el Mercury, un delinqüent veterà i amb un llarg historial criminal que coneix l’Albert Jordi dels dies de presó i que vol embolicar-lo en una trama escabrosa per fer diners ràpids.

Amb aquestes primeres matèries, i amb l’argument que en treu, Sala podria haver escrit un thriller criminal clàssic -perillós, sorprenent, trepidant-, però ha escrit un drama coral, dens i introspectiu, en què els protagonistes -més desagradables que propers, que generen més disgust que empatia, inquietants perquè abracen la maldat o, si més no, no la repudien- s’acaben revelant com uns supervivents sempre en tensió per culpa d’una fragilitat o una desesperació irredimibles.

Escrita en una prosa treballada i fluïda, plena de reflexions insidiosament interessants, és una novel·la molt notable.