La relació de la literatura francesa amb l’exotisme em recorda molt aquella cançó de Rocío Jurado que diu: “Se nos rompió el amor de tanto usarlo ”. Sembla que l’atracció francesa cap al que és exòtic i remot no s’esgoti mai, i l’últim exemple d’aquest amor és el premi Goncourt de l’any passat, atorgat a una novel·la de Mathias Enard sobre orientalisme. Per això no ens ha d’estranyar gens que el 2014 la novel·la Bany de lluna (Quaderns Crema, 2017), de l’autora haitiana Yanick Lahens (Port-au-Prince, 1953), fos premiada amb el Femina, un guardó molt prestigiós a França que es va crear el 1904 en contraposició al Goncourt, que només consagrava homes. Yanick Lahens es dedica a l’escriptura i al desenvolupament social i cultural d’Haití. Gràcies a la seva feina a la universitat i al ministeri de Cultura, és una de les figures culturals més importants de l’illa. La seva obra gira entorn de la història i la societat d’Haití, un país colpejat per la pobresa, les migracions massives, les dictadures i l’alternança inestable entre governs militars i democràtics.

A Bany de lluna, Lahens fa servir una tonalitat oral que dona un aire de faula ancestral a la història. En un poblet rural prop del mar, estretament lligat a una religió plena de simbolismes i rituals, ens explica una tragèdia familiar que és alhora una metàfora de tot un poble. A partir de la història de les dones d’una família anem seguint la història social de l’illa al llarg del segle XX: la contraposició entre adinerats i pagesos, la supervivència en la misèria, el paper salvífic de la religió, la violència contra les dones i la brutalitat salvatge de la guerra. Tota la novel·la, escrita amb una prosa treballada i bonica, dona molta importància a la mística de la natura: “En aquesta història, caldrà tenir en compte el vent, la sal, l’aigua, i no només els homes i les dones”. Però aquest to de faula fa que la prosa confiï massa en el simbolisme i perdi claredat per al lector. Lahens es deixa anar en l’exhibició retòrica -el llibre és ple d’evocacions i de descripcions místiques- i la trama en pateix les conseqüències; massa sovint la història se’ns escapa entre filigranes. Tot i que la novel·la és un bon retrat d’un lloc on, com diu la protagonista, “la vida té dues àncores als peus”, Lahens ha creat un artefacte on hi ha excés d’orfebreria i manca de potència narrativa. A Quaderns Crema han volgut repetir l’èxit d’ Els pescadors, una novel·la que a partir de la història d’una família explicava la història de Nigèria -boníssima, val la pena-, però aquesta vegada l’experiment no ha sortit tan bé.