EL LLIBRE DE LA SETMANA
SIMONA ŠKRABEC

La veu d’una dona lliure

'Cartes a Mahalta'. De Màrius Torres i Mercè Figueras. Club Editor. 320 pàg. / 22,95 €

La veu  D’una dona lliure / FONS MÀRIUS TORRES / UNIVERSITAT DE LLEIDA Zoom

La poesia sempre s’escriu per a algú que escolta. En un món que es divideix entre “ells” i “nosaltres”, la poesia té la valentia de construir un espai d’intimitat perquè tot el que es digui tingui un efecte immediat. La paraula poètica commou, afecta, fereix. No es pot esborrar, aquesta és la seva veritable força.

Mercè Figueras escriu les seves cartes a Màrius Torres amb la seguretat que serà escoltada i entesa. I amb això s’envola cap a una dimensió d’escriptura extremadament rara, única. Figueras se sap lliure, escriu com algú que no té por, que no ha d’agradar a ningú, que no s’ha de justificar per res. És joiosa com un infant entremaliat, confiada com algú que ignora tot dolor, provocativa com només pot ser-ho algú que no tem cap càstig. Com és possible aquest miracle en una noieta reclosa en un sanatori de tuberculosos durant llargs anys, amb una guerra que s’acosta i llavors ho tenyeix tot amb la derrota definitiva? Com és possible aquesta veu que irradia llum des de dins com una aurèola prenyada de vida enmig de tanta foscor? Perquè la Mercè va tenir la sort immensa de conèixer un home que va ser capaç de l’amor.

Màrius Torres és un poeta rar, únic i impropi del temps que li va tocar viure. Se sincera davant de la seva amiga ja en una de les primeres cartes i li diu que la majoria “s’acontenta d’una caricatura de l’amor”. No són capaços de vèncer el seu egoisme, no saben amar. Ell sí, en canvi, sap que l’amor no té matisos, com no en té la fe. Qui estima, ho estima tot amb la mateixa intensitat. Des de la seva solitud i fragilitat tan extremes, aquest home malalt s’obre cap a una dona perquè sap que serà comprès, ell també. El seu amor per ella, però, “és tot blanc com un mes de Maria. Tot just, potser, una mica rosat com els ametllers que deuen florir per l’Empordà”.

Batallar pel sentit

I així, entre aquests dos interlocutors es crea una xarxa de complicitats indestructible. No els serveix, però, de refugi, sinó que a tots dos els impulsa cada cop més lluny. La seva conversa és una conversa que es forja contra el món, és una vertadera batalla pel sentit -i no un consol que dues persones es volen oferir en la seva desgràcia.

Les petites proses de Figueras són comparables als dinggedichte de Rilke. Allò que és mera descripció d’un fet -o d’una fantasia- adquireix la profunditat d’un símbol mai desxifrable del tot. Les seves imatges no es deixen llegir figurativament. Figueras crea unes escenes que perden la fàcil analogia de les velles al·legories; la seva imaginació no té fons, és laberíntica com la vida mateixa, que mai dona respostes definitives. Es veu a ella mateixa com un “Ford humà” al qual els metges canvien les peces, amígdales o queixals, per començar. I narra sobre les maduixes que enfilava de petita en una llarga agulla negra per poder-se-les menjar sense embrutar els vestits. O construeix una estampa increïblement misteriosa sobre la rosa, el motiu més difícil de tots, explicant com una poncella no es volia obrir i ella mateixa la va desfullar per força.

Joan Sales li va comentar en una carta que no importava si ella feia errors ortogràfics, però que en canvi Torres “és diferent: ell és home i és poeta”, i per això la seva escriptura havia de ser “irreprotxable” (sic!). Aquesta desobediència de les regles ortogràfiques no és pas cap casualitat, tampoc. Marçal va saber que les dones escriuen sempre des de la fúria perquè el seu dolor és massa gran per ser convertit en un poema polit i serè. La majoria, per això, queden condemnades al silenci o a l’esgarip inarticulat.

Mercè Figueras va vèncer aquesta maledicció amb la qual la cultura condemna tota rebel·lió. Va escriure com una dona que ha conegut la llibertat completa. Ella es va curar de la tisis, el seu amic va morir, i llavors la força creativa es va estroncar. No eren temps propicis per a cap revolta. Però aquí la tenim, tenim l’exemple d’una escriptora que va ser capaç de sobrepassar els límits imposats.