EL LLIBRE DE LA SETMANA
Campanet

El venerable i escruixidor Boris Pahor

'La pira al port', antologia de relats traduïda per Simona Škrabec i publicada a Periscopi

L'escriptor Boris Pahor / BRU ROVIRA. Zoom

Boris Pahor va néixer a Trieste l'any 1913, quan la ciutat avui italiana encara formava part de l'Imperi Austrohongarès. De petit i d’adolescent va patir l’ascens del feixisme italià, obsedit en esborrar la identitat eslovena. Durant la II Guerra Mundial va militar en l'antifeixisme i va ser detingut per la Gestapo: va passar per prop de mitja dotzena de camps d’extermini, de Dachau a Bergen-Belsen. I va sobreviure. I ho va contar. Tenint en compte la talaia moral que comporta haver acumulat aquestes experiències, tenint en compte el prodigi biològic que suposa continuar viu amb cent set anys, costa llegir La pira al port i no tenir la impressió que és l’obra d’un gegant.

A l’interessant i exhaustiu pròleg, Simona Škrabec, que també és la traductora de l’obra, dona algunes claus biogràfiques, històriques, culturals i hermenèutiques per entendre els onze contes que formen el volum. Tots tenen uns fonaments autobiogràfics, i n’hi ha de dues menes: els que evoquen la infantesa de l’autor, feliç però violentada per l’odi antieslovè de molts italians i pel brutal procés d’assimilació dut a terme per l’estat italià –en especial per Mussolini–, i els que transcorren en un ambient concentracionari, desoladors i d’una fosca irredimible, però potser amb més punts de llum que la literatura sobre el mateix tema d’un Primo Levi o d’un Imre Kertész.

També és cert que aquests punts de llum sobretot tenen l’efecte d’espesseir i ennegrir encara més la fosca. A L’adreça escrita en un tauló bast els presoners d’un camp nazi assetjat per les tropes aliades són obligats per les SS a enfilar-se a un vagó: els traslladaran a un altre camp. Enmig del caos, el protagonista i narrador coneix un altre presoner, un eslovè triestí, com ell. Aquest presoner està estranyament optimista, i fins i tot diu que el trasllat és positiu perquè així seran més a prop de casa. Amb un final terrible, Pahor deixa clar que ser a Dachau no és ser a prop de casa. Una maniobra similar sobre les expectatives del lector culmina Una cúpula de cendra. S’hi narra la formació en fileres dels presoners, com si haguessin de ser executats, però finalment és per un motiu menys macabre, que els fan formar. Pahor narra el tràfec cruel i confús d’un camp d’extermini com si fos un malson perversament organitzat.

“Si no estàs disposat a oblidar la teva llengua materna, t’espera l’oli de ricí o bé la casa incendiada. I si no saps parlar la llengua dels altres, et sotmeten a escarni”: aquestes paraules d’un dels personatges del conte El meu cosí Ciril emmarquen i sintetitzen els conflictes i els drames que travessen els relats sobre la infantesa de l’autor.

Identitat i assimilació

La violència de caràcter identitari, la voluntat italiana d’assimilar (és a dir, d’exterminar) la presència etnocultural eslovena de Trieste –sobretot de fer-ne desaparèixer l’idioma–, és la raó per la qual molts protagonistes de Pahor són menyspreats, atemorits, humiliats, maltractats i assassinats. També és l’eix de molts contes: per exemple, el commovedor La mort d’un leprós –sobre les represàlies contra el director d’una coral “eslovena”–, El naufragi –sobre el trauma que suposa per a molts infants monolingües que suprimeixin les escoles en eslovè i els obliguin a estudiar en italià– i La pira al port, que conta el cas real de l’incendi amb què els feixistes destruïren la Casa de Cultura eslovena de Trieste i, a més, explora la fúria destructora de l’altre gran nacionalisme antieslovè, l’alemany. Pahor literaturitza tot això ressaltant-ne que, a diferència del que sovint es vol fer creure tendenciosament, les qüestions identitàries –expressions, reivindicacions, conflictes– no són aberracions ideològiques o purament viscerals sinó que sobretot tenen una dimensió moral, racional, ètica, sociocultural.

El caràcter explícitament testimonial és un dels valors de l’obra de Pahor, però la força i la lucidesa de l’estil també són remarcables. Per això pot resumir amb aquesta precisió escruixidora la cel·la on tanquen i torturen un home just: “Era una d’aquelles cel·les que es construeixen perquè el mal es pugui mofar de tota la bondat que hi ha en aquest món”. Boris Pahor és un gegant que desafia els opressors, interpel·la els indiferents i urgeix els oprimits.