CRÍTICA

El talent excessiu d’Isaak Bàbel

'Història del meu colomar i altres relats' d'Isaak Bàbel. Minúscula. Traducció de Miquel Cabal 152 pàg. / 16 €

El talent excessiu d’Isaak Bàbel Zoom

Isaak Bàbel va néixer el 1894 al gueto jueu d’Odessa, la ciutat marítima de l’actual Ucraïna. A casa va estudiar hebreu, arameu, el Talmud i la Bíblia: era un estudiant brillantíssim, però les quotes per a jueus eren estrictes i no va poder entrar a la universitat que es mereixia. Quan era un nen va sobreviure miraculosament a un pogrom que va aniquilar quatre-cents jueus. De més gran es va instal·lar de manera clandestina a Sant Petersburg, es va fer traductor i va viatjar al París dels seus somnis literaris, perquè era devot de Guy de Maupassant: “A París notava alguna cosa estranya, com enganxada. Passejar per l’estranger, d’acord. Però on s’ha de fer feina és aquí”, escrivia en una carta. I a fe que en va fer.

Va participar, com a periodista, en una de les campanyes de guerra més cruentes de la Revolució Russa, la de Polònia, i els contes o cròniques que en va escriure, La cavalleria roja, el van convertir en un clàssic de la literatura russa. Però, ai! Quan s’és un escriptor massa bo s’acostuma a no agradar gaire al poder: podríem dir que va ser un talent excessiu el que el va fer caure en desgràcia. Per culpa de la sinceritat i la cruesa amb les quals narrava l’absurditat de la guerra va ser condemnat a mort per Stalin i executat en una de les famoses purgues, als 45 anys. Se’n van cremar moltíssims escrits però per sort, i com explica Ricard San Vicente a l’epíleg que acompanya la perfecta traducció al català de Miquel Cabal Guarro, aquests contes es van salvar i ara tenim la sort de poder-los llegir. Formen una mena d’autobiografia fictícia -si és que n’hi ha de reals- en la qual assistim als primers anys de vida d’un noi que descobreix l’antisemitisme i la crueltat dels adults, però sobretot narren el despertar d’una vocació d’escriptor entesa com la que no permet a qui la té d’entendre la vida deslligada de la lletra, perquè no pot fer una passa sense pensar com la convertirà en frase: “No hi ha acer que penetri al cor humà d’una manera més gèlida que un punt col·locat a temps”.

Els contes de Bàbel no necessiten explicacions: són impressionistes, burlescos, a vegades bruscos com si els haguessin tallat en fusta, amb la mestria de qui, amb el ribot a la mà, fa volar estelles amb “força, destresa i felicitat”. Són un petit tresor rutilant d’una modernitat a prova de bales i que fa justícia a un escriptor baixet i miop a qui l’autoritarisme cec no va aconseguir silenciar del tot.