Crítica
XENIA DYAKONOVA

El taumaturg Isaak Bàbel

'La cavalleria roja' d'Isaak Bàbel. Proa / Espuela de plata. Traducció de Monika Zgustova. 290 pàg. / 17,50 €

El taumaturg Isaak Bàbel / MÀLEVITX / WIKIPEDIA Zoom

Isaak Bàbel (1894-1941), un dels estilistes més atrevits de la literatura russa, va ser un escriptor precoç. Nascut a Odessa, fill d’un comerciant jueu obsessionat amb la seva educació, d’adolescent es passava el dia estudiant hebreu, ciències exactes, la Bíblia i el Talmud. En els moments d’esbarjo, anava a veure el mar, jugava a billar a les cafeteries gregues o passejava per Moldavanka, el barri jueu de la seva ciutat, pintoresc i canalla, que es convertiria en l’escenari dels seus Contes d’Odessa. Als catorze anys ja escrivia relats -primer en francès, per imitar Flaubert i Maupassant, després en rus-, els refeia mil vegades (un costum que mantindria sempre) i estava segur de la seva vocació. El 1915 es va traslladar a Sant Petersburg. Portava els seus contes a les redaccions de les revistes literàries, i a tot arreu, en veure un jove semita amb ulleres, li deien que faria millor de buscar feina en una botiga. Bàbel no es rendia: va tenir la gosadia d’escriure al prosista més influent de l’època, Maksim Gorki, i aquest no només el va animar, sinó que va acabar sent el padrí de la seva primera publicació.

Entre el 1919 i el 1921 Bàbel va participar en la guerra poloneso-soviètica, i al cap de cinc anys va treure la primera edició de La Cavalleria Roja, un recull de contes en què narra, amb un llenguatge exuberant, ple de metàfores hiperbòliques, la vida quotidiana dels soldats. Hi apareixen com a homes condemnats a la crueltat, la brutícia, la proliferació de polls i la tristesa de saber-se personatges d’un malson grotesc. Els seus plaers escassos també tenen gust de misèria: les borratxeres i les cites amb dones que s’hi entreguen per pura desesperació i els contagien “malalties lletges”. Com era d’esperar, un retrat tan poc heroic de l’exèrcit va provocar la indignació de molta gent. Semion Budionni, el cap de la Cavalleria Roja, va publicar un article en què afirmava que tot allò eren calúmnies i que Bàbel era un degenerat. Stalin mateix va dir que Bàbel no havia entès “el veritable sentit de la guerra” i segur que podria haver-lo ajudat a entendre’l, si no fos perquè Gorki va tornar a intercedir pel seu amic. Segons Gorki, només unes descripcions sinceres poden fer que el lector s’estimi aquests homes, amb polls i tot. És cert, però crec que l’originalitat i la grandesa del llibre radiquen en l’alegria que brolla del seu teixit verbal, en la fascinació per la bellesa del món que s’esmuny per les escletxes d’una realitat espantosa. Liútov, el protagonista, tot i tenir un cognom que ve de liuti, cruel, no ho és gens: té un cor sensible i és capaç d’admirar, per un instant, fins i tot un comandant tirànic per la gràcia amb què s’aixeca per saludar un subordinat. “En alçar-se, amb la púrpura dels seus pantalons va tallar la sala en dues meitats, com una bandera talla el cel -hi llegim-. Les seves llargues cames semblaven noies embotides fins a les espatlles en resplendents botes de muntar”.

Entre els admiradors de La Cavalleria Roja hi ha hagut escriptors magnífics: Vladímir Maiakovski, Thomas Mann, André Malraux... i Gabriel Ferrater. Un dels poemes més críptics de Les dones i els dies es titula Babel i conté un seguit de referències al llibre i a la biografia del seu autor. L’últim vers i mig són sis paraules en rus que volen dir “la més senzilla de les habilitats: la de matar un home”. És una cita del relat Després de la batalla i alhora una al·lusió a la mort de Bàbel, acusat d’espia contrarevolucionari i afusellat en un soterrani el 1941. Aquesta habilitat tètrica li és negada a Liútov, que ho lamenta perquè sap que el tenen per covard. Bàbel, en canvi, posseeix l’habilitat més feliç: la de crear gent de carn i ossos amb la força vital de l’idioma.