L’escriptora Sue Grafton deia que preferia rebolcar-se despullada al damunt d’un jaç de cristalls que cedir els seus llibres a Hollywood. No m’estranya, sabem que el pitjor que li pot passar a un bon llibre és que se’n faci una mala pel·lícula. Per això val més obviar el film d’Isabel Coixet -tot i que hagi rebut el Goya a la millor pel·lícula i millor direcció- i reivindicar l’admirable novel·la de Penelope Fitzgerald, La llibreria, ara traduïda al català pel poeta Jaume C. Pons Alorda.

Penelope Fitzgerald (Lincoln, 1916-Londres, 2000) és una de les escriptores angleses més admirades de la segona meitat del segle XX i un cas atípic com a escriptora, bàsicament pel fet que va començar a escriure als 58 anys. També és atípica pels motius que van impulsar-la a fer-ho: en una entrevista explicava que la seva primera novel·la la va compondre per entretenir el seu marit moribund d’alcoholisme. La vida de Penelope Fitzgerald no va ser gens fàcil ni plàcida, i alguna cosa hi ha de lluita entranyable i d’integritat moral en el personatge de Florence Green -l’extraordinària protagonista de La llibreria -, que ens fa pensar en un coratjós pòsit biogràfic.

Una travessia deliciosa

La novel·la és un viatge a la profunda i vella Anglaterra de l’any 1959, una travessia deliciosa que ens situa a les portes d’un poblet anomenat Harborough, a la riba del mar de Suffolk. Unes portes tancades als somnis de Florence Green i a tots aquells que portin idees noves contemporànies. Un poble, Harborough, amb gent típica i normal, bona i dolenta, educada, fidel a principis ancestrals i amb una moralitat que respon a uns interessos dominats per les forces ocultes d’un poder ferri i subtil. És la senyora Violet Gamart qui s’encarrega que el pacífic discórrer dels dies, l’un rere l’altre, passin a la seva mida, calcats i pacífics. Per tant, que aparegui una forastera i hi munti una llibreria és del tot inversemblant, una raresa imperdonable i temerària. Però qui sap si tot és més simple i senzillament hi ha pobles que no volen llibreries, que no volen tenir l’oportunitat de conviure amb llibres de qualitat, pobles abaltits que ignoren els llibres sense saber que potser ho són tot.

Penelope Fitzgerald dibuixa el mapa humà de les convencions socials esculpint un retrat sagaç, magníficament lleuger i psicològicament profund del que és la condició humana. Ja hem parlat de Florence Green, de l’horrible senyora Violet Gamart, acompanyada del seu marit el general Gamart; però no pas de la irònica humanitat del senyor Brundish i l’encant torbador de Christine Greeping, de només deu anys, tampoc del Milo, l’advocat i notari Thomas Thornton o del senyor North, entre d’altres. Tots ells formen un compendi emblemàtic de personatges que tenen una irreprotxable naturalesa instruïda i que fan rutllar els mecanismes més opacs de l’engranatge municipal. El lector és al davant d’un quadre humà tan anecdòtic com inequívoc, però que irradia una llum universal com el sol ixent.

Ja veieu, tot això per dir menys i més malament allò tan extraordinari que revela el poema de Màrius Torres L’abisme de llum, uns versos que basten per acostar el lector a l’essència d’aquest llibre delicat, penetrant i meravellós: “Quan seguim àgilment, amb un cor que no es cansa, / qualsevol cosa viva dins nostre o en el món / -flama o ocell, temps de turment o d’esperança- / fins els termes suprems on tota boira es fon, / una sagrada esgarrifor, de mort o crisma, / ens pren, de veure allò, com nosaltres vivent, / tornar-se gra de pols que es perd en un abisme / enllà dels nostres ulls i de la nostra ment”.