Un matrimoni ja gran, en la seixantena llarga, va de viatge a Amsterdam. Estan jubilats -ella, la Stella, era mestra, i ell, en Gerry, arquitecte- i, a priori, el viatge, d’uns pocs dies, és un regal que es fan a ells mateixos per celebrar que encara estan junts. ¿O potser si fan la breu escapada és per desconnectar d’un dia a dia que els gasta i els avorreix, per trencar amb un passat en comú que els llasta i per mirar de revifar una rutina conjugal que, a moments, els pesa com una llosa i amenaça amb esclafar-los? Aquest és el punt de partida argumental de Vacances d’hivern, de Bernard MacLaverty (Belfast, 1942), una novel·la subtil i crepuscular publicada l’any 2017, celebrada per la premsa britànica i irlandesa, i ben traduïda ara al català per Anna Llisterri.

El propòsit -literari, humà- de MacLaverty és fer un retrat fidedigne, íntim, melancòlic però amb puntes d’ironia, emotiu però sobri i contingut, del funcionament d’una parella veterana que ja s’ho saben tot l’un de l’altre, que més o menys han après a suportar-se els defectes i les manies, però que ja fa temps que no van a un ritme compassat.

A més, el lector no triga gaire a descobrir que, al darrere de la quotidianitat somorta, desmanegada i vulgar d’aquest matrimoni nord-irlandès que fa dècades que viu a Escòcia -igual que el mateix MacLaverty, que el 1975 va deixar la seva Belfast natal per instal·lar-se a Glasgow-, s’hi amaguen un parell d’assumptes particularment dramàtics. Un és el record traumàtic d’un “accident”, relacionat amb el conflicte nord-irlandès, esdevingut quaranta-dos anys enrere. L’altre és l’alcoholisme del Gerry, que no reconeix que té un problema tot i que l’alcohol fa anys que és el principal al·licient de la seva vida i malgrat que s’organitza les jornades per intentar de beure tant com pot sense que la Stella se n’adoni.

Detallisme amb sentit

MacLaverty aborda el retrat de la parella d’una manera senzilla, amb un estil depurat i precís i amb una estructura que, si bé no és lineal, sempre és ordenada. Vull dir que va seguint el matrimoni protagonista durant el seu previsible periple turístic per la capital holandesa -passejades per les vores dels canals i pel Barri Roig, visites a la casa d’Anna Frank i al Rijksmuseum…- i que, de tant en tant, interromp el relat del present per recuperar episodis significatius del passat: com es van conèixer, el festeig, l’enamorament, “l’accident” quasi tràgic, el trasllat a Escòcia, les decepcions vocacionals i professionals, la pena mal digerida (sobretot per la Stella) de tenir el seu únic fill i el seu únic net vivint al Canadà, a l’altra punta de món...

Tot plegat resulta força familiar i funcional, però en general és efectiu, sobretot gràcies a la meticulositat gràcil amb què l’autor aconsegueix que el detallisme amb què narra la història carregui de sentit les frases més trivials i els gestos més nimis. Això no evita que alguns passatges siguin avorridots, ni impedeix que el ritme morós i la cordialitat existencial que defineixen el to general de la novel·la ofeguin certes escenes amb una pesantor exsangüe.

Una de les principals virtuts de Vacances d’hivern és l’equanimitat del retrat conjugal. MacLaverty sap repartir equilibradament el focus narratiu entre els dos personatges. Els dos punts de vista, dispars, es compensen i es complementen, fins al punt que l’afany de canviar de vida de la Stella arriba a ser indestriable de la deriva cada cop més erràtica i penosa del Gerry.

Delicada, trista sense escarafalls melodramàtics, plena de descripcions vistoses i de diàlegs que sonen naturals, Vacances d’hivern és una novel·la feta amb ofici i sensibilitat. No és poca cosa, però no és suficient perquè sigui una gran novel·la.