Crítica
PERE ANTONI PONS

Entre la novel·la i la profecia

'Sortida a occident' de Mohsin Hamid. Edicions del Periscopi / Reservoir books. Traducció d'Albert Nolla 184 pàg. / 17,90 €

Mohsin Hamid Zoom

Sortida a Occident, de Mohsin Hamid, comença sent una història d’amor íntima i emocionant i acaba sent una profecia novel·lada sobre el futur que, globalment, ens espera. En Saeed i la Nadia són dos joves que viuen en un país del qual no se’ns diu el nom però que per les seves característiques -és musulmà i està governat per un règim autoritari contra el qual se subleven milícies integristes- resulta familiar. L’amor entre en Saeed, retret i conservador, i la Nadia, valenta i independent, creix a mesura que el seu país s’esllavissa per l’abisme de la guerra, cosa que els obliga a fugir. És en aquest punt que Hamid es treu de la màniga un cop d’efecte argumental que desplaça les coordenades de gènere de la novel·la. Resulta que, arreu del planeta, han començat a aparèixer portes secretes i especials que transporten qui les travessa a un altre indret del globus. És per una d’aquestes portes que en Saeed i la Nadia arribaran, en qüestió de segons, a l’illa de Míkonos i, després, a Londres i San Francisco. La introducció d’un element tan explícitament fantasiós fa que, després de creure durant tot el terç inicial que ens trobàvem davant d’un relat realista (si bé l’autor va preparant el que vindrà mitjançant unes escenes breus i estranyes), de sobte ens descobrim abocats a una mena de faula futurològica.

L’impacte dels fluxos migratoris

Cal recalcar, però, que Hamid manté embridada en tot moment la història perquè no caigui en la pura fantasia distòpica. Les portes especials són l’únic element irrealista del relat, i permeten a l’autor d’imaginar quin impacte tindran en la reconfiguració del planeta els massius fluxos migratoris que es donen des de fa anys. L’única diferència entre la novel·la i la realitat, per tant, és que allò que a la realitat va passant a poc a poc i, de moment, a petita escala -els conflictes entre migrants i nativistes, la desaparició de velles comunitats i l’aparició de noves, la sobrepoblació de certs espais...-, a la novel·la passa a velocitat de vertigen i a l’engròs. Tot i que la destresa narrativa de l’autor és infal·lible, el segon tram de la novel·la pateix d’una certa indefinició, com si Hamid no tingués clara del tot la intenció del que explica. Una conseqüència d’això és que la tendresa, la melancolia i el dolor de la història d’amor i desamor dels protagonistes no encaixa amb absoluta naturalitat amb la grandiositat dels esdeveniments globals que viuen. No és un defecte letal. L’ambició i el coratge fabuladors de Hamid, juntament amb la seva prosa robusta i dinàmica -bona traducció d’Albert Nolla-, fan que la novel·la es llegeixi com una exhalació.