EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Un misteri més embullat que intrigant

'L’enigma de l’habitació 622' de Joël Dicker. La Campana / Alfaguara Trad. Josep Alemany i Imma Falcó. 672 pàg. / 22,90 €

Un misteri més embullat que intrigant Zoom

Hi ha novel·les complexes i n’hi ha d’embolicades. Diguem que les novel·les de Joyce i de Faulkner pertanyen a la primera categoria mentre que les de Joël Dicker pertanyen a la segona. Ara bé, dins la categoria de les novel·les embolicades també hi ha subcategories: n’hi ha que ho són d’una manera diabòlicament intel·ligent, addictiva i entretinguda i n’hi ha que ho són d’una manera espessa, inversemblant i peresosa.

Dicker, un dels noms més populars i de més èxit de la literatura mundial, ha demostrat una capacitat encomiable per fabricar novel·les enrevessades i trepidants que atrapen el lector de la primera pàgina a l’última gràcies a un arsenal contundent i prou ben desplegat de misteris, drames, girs argumentals, cops d’efecte i personatges arquetípics i senzills, però creïbles. En aquest sentit, La veritat sobre el cas Harry Quebert (2012), el thriller d’intriga criminal amb ressons gòtics que li va donar una multimilionària fama global, era exemplar com a literatura comercial de qualitat. També El llibre dels Baltimore (2015), un drama fulletonesc però força emocionant sobre les dues branques enfrontades d’una mateixa família, es llegia amb avidesa, a pesar de l’estil funcional i de certes piruetes argumentals insostenibles.

En canvi, La desaparició de Stephanie Mailer (2018), tot i fer servir els mateixos trucs, els mateixos recursos i la mateixa plantilla que les dues anteriors -un misteri central que et fa rodar el cap, una prosa directa i cinematogràfica, una estructura de trencaclosques muntada a partir de continus salts en el temps-, era un despropòsit que no s’aguantava per enlloc, llastada per la inversemblança, per una galeria de personatges amb una entitat similar a la d’una col·lecció de titelles tronats i defectuosos i per tota mena de trampes narrativament innobles. El mateix val per a la nova novel·la de Dicker L’enigma de l’habitació 622, mereixedora d’ocupar un lloc d’honor dins la subcategoria de les novel·les absurdament i tediosament embolicades.

Protagonitzada i narrada per un transsumpte poc dissimulat de l’autor -un escriptor jove de molt d’èxit que viu a Ginebra i a qui fa poc se li ha mort el mentor, amic i editor, Bernard de Fallois-, tota la història de la novel·la gira al voltant d’un assassinat que es va cometre quinze anys enrere en una habitació d’un famós hotel de luxe. Més enllà del fet que no s’ha resolt mai, l’assassinat va ser molt sonat perquè va tenir lloc en el context de les disputes internes per aconseguir la presidència del banc privat més important de Suïssa.

Clixés i enganys mecànics

Com és habitual en ell, Dicker munta la història organitzant-la a partir de diferents plans temporals. Hi ha el pla del present (2018), en què l’autor narrador investiga els fets del passat alhora que relata un desencant sentimental i ret homenatge al seu editor difunt contant-ne les excel·lències i evocant la relació que van mantenir. Hi ha el pla centrat en el que va succeir quinze anys enrere, en què se’ns relaten els esdeveniments (negocis, diners, ambició, enveges, rancúnies, amors) que desemboquen en el crim. I hi ha, també, ocasionals meandres temporals que permeten a Dicker de posar-nos en antecedents sobre una situació o un personatge. És un tipus d’estructura que es pot comparar a la d’un trencaclosques, però la veritat és que fa pensar més aviat en un mosaic de trespol fet malbé i embrutit per les soles de sabata del clixé i de l’encaix mecànic i gratuït entre totes les peces.

Estilísticament, la prosa de Dicker és funcional en el sentit més rutinari i mandrós de la paraula: les descripcions dels escenaris són esquemàtiques, el ritme de les frases és ràpid però mancat de múscul, els adjectius estan posats amb desídia... El problema principal dels personatges és que en tot moment fan la impressió de no tenir entitat pròpia i de només estar al servei d’un pla general en el qual encaixen, no com a éssers humans amb passions, desitjos, temors i dilemes, sinó com a peces fabricades a l’ús. Per si no n’hi hagués prou, l’argument aviat es demostra molt més embullat que intrigant. Quan per fi arriba el desenllaç, forçadíssim, el lector ja està tan cansat que li facin donar tombs per trames caòtiques i per subtrames supèrflues que la resolució del misteri li és ben igual.