BarcelonaFa cinc anys que el novel·lista suís Joël Dicker passeja per mig món gràcies a 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' (La Campana / Alfaguara). La novel·la, que va causar una gran divisió d’opinions a França -de l’elogi d’acadèmics com Marc Fumaroli o de crítics molt coneguts com Bernard Pivot a l’acusació d’haver plagiat 'La taca humana', de Philip Roth-, es va convertir en un fenomen de vendes: des que va arribar a les llibreries a finals del 2012 se n’han venut més de cinc milions d’exemplars en 40 llengües.

Dicker tenia només 27 anys, i en aquells moments se’l veia patir a les entrevistes, sobretot quan intuïa que se l’encasellava en dos clixés que volia deixar enrere: el d’autor de bestsellers i el d’escriptor guapo. Potser per això la seva següent novel·la, 'El llibre dels Baltimore' (2015), es va desmarcar dels ingredients que l’havien ajudat a triomfar. “Necessitava un canvi, i aquella va ser la primera novel·la en què vaig treballar de debò els personatges”, comenta a l’Hotel Hesperia Presidente. Continua tenint planta d’actor de Hollywood -o potser d’universitari nord-americà-, però la seva mirada ha guanyat naturalitat. “Amb 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' vaig descobrir el plaer d’explicar una història, però no n’hi ha prou amb això -afegeix-. Vaig escriure la història de la família Baltimore com si fos una col·lecció d’estudis pictòrics. Amb cada dibuix afegia detalls sobre els personatges”.

Una intriga i molts personatges

Aquesta feina es nota a 'La desaparició de Stephanie Mailer', que ha tornat a col·locar Dicker al cim de les llistes de llibres més venuts al mateix temps que ha provocat una nova allau de crítiques, que parlen de “l’excés de clixés” (Nelly Kapriélian), la “falsa Amèrica que hi apareix” (Arnaud Viviant) i “la intriga absurda que hi abunda” (Olivia de Lamberterie). “És un problema que hi hagi lectors que continuïn creient que escric novel·la negra -assegura l’autor-. És evident que hi ha una intriga, però per sobre de tot volia escriure una història coral. Qui llegeixi 'La desaparició de Stephanie Mailer' intentant seguir només el misteri se sorprendrà que hi hagi tants personatges que es dediquen a distreure l’acció principal. És com si demanessis un cafè en un bar i et servissin un te”.

Dicker en té prou amb un parell de pàgines inicials per trencar la placidesa del petit -i imaginari- poble d’Orphea, situat al nord de Nova York. Una dona que surt a córrer una tarda de juliol del 1994 és assassinada per algú que prèviament ha liquidat l’alcalde, l’esposa i el fill. Vint anys després, un dels dos policies que van resoldre el cas, Jesse Rosenberg, és visitat per una periodista de 32 anys, Stephanie Mailer. Li diu: “Tenia la resposta davant mateix dels seus ulls, capità Rosenberg. I no la va saber veure”.

El policia, que està a punt de jubilar-se, acut al seu vell amic Derek Scott després que Mailer desaparegui. Fan equip amb la nova subinspectora del poble, Anna Kanner. “Va ser amb el personatge d’ella que vaig començar la novel·la -admet-. Tenia ganes d’escriure sobre una dona forta i amb caràcter. En llibres anteriors se m’havia criticat que els personatges femenins no estaven gaire ben construïts. Volia millorar”. No és habitual trobar escriptors que parlin amb tanta franquesa de les seves limitacions. Dicker serà capaç d’admetre més endavant que encara es considera “un autor jove” que no ha donat “tot el que podria”, i que aquesta mancança només es resoldrà amb el temps. “La trajectòria d’un escriptor és llarga, i en cinc anys he tingut poc temps per canviar -afirma-. Entre els 25 i els 35 anys aprens a madurar en paral·lel a com se’t complica la vida. Després dels estudis entres a l’etapa laboral. Les despeses creixen, et compres un cotxe i pagues un lloguer, potser tens fills amb la teva parella... És com si tot el que havies viscut abans fos un entrenament per al partit que comença ara”.

L’ambició d’escriure

A 'La desaparició de Stephanie Mailer' apareixen alguns dels temes recurrents en les novel·les de Joël Dicker. Hi ha el conflicte amb el passat. També la doble cara de la realitat: sota una superfície gairebé idíl·lica s’amaguen fracassos, frustracions i rancúnies. Hi abunda, un cop més, l’ambició d’escriure per part de molts personatges: la periodista voldria fer una novel·la que revelés la veritat sobre els crims del 1994; l’Alice Filmore, que treballa a la Revista de les Lletres Novaiorqueses i conspira amb el seu amant, el director de la publicació, Steven Bergdorf, també prepara una novel·la; l’expolicia Kirk Harvey, per acabar, té el deliri de ser un nou Shakespeare mentre assaja una vegada i una altra l’escena inicial de la seva obra mestra a Los Angeles. “L’èxit té un costat còmic, però també un de tràgic -assegura Dicker-. Els meus llibres són plens d’escriptors en potència perquè hi ha molta gent que ho vol ser. Tothom pot identificar qui és escriptor, però hi ha moltes maneres de ser-ho, i curiosament és un art que no s’ensenya a les universitats”.

El Festival de Teatre d’Orphea és un dels esdeveniments centrals en la novel·la. Hi assisteixen, entre d’altres, un crític intransigent, Meta Ostrovski. Dicker li fa dir: “La disciplina d’un caràcter inflexible, aquest és el meu secret. Sobretot, que no t’agradi mai res. Trobar que una cosa està bé és de dèbils!” Costa no veure-hi una venjança personal de l’autor. “Més aviat són ganes de treure ferro a l’assumpte -diu-. Hi ha gent que creu que tot el que fa és importantíssim, i en realitat el món no els té gaire en compte”.

Un dels temes importants de la novel·la és “la reparació”. “Si us hi fixeu, a tots els personatges els persegueix una part del passat -assegura Dicker-. Han de fer les paus amb les seves accions i també amb ells mateixos”. S’acosten dos canvis importants en la vida de l’autor que poden influir en els pròxims llibres que escrigui. El primer és la paternitat imminent. El segon és la mort de Bernard de Fallois, l’editor que va apostar per ell des de la primera novel·la, 'Els últims dies dels nostres pares' (2010). “Quan li vaig portar el primer manuscrit de La desaparició de Stephanie Mailer em va fer adonar dels errors -comenta-. Tenia 1.200 pàgines i li faltava el nervi del text actual, que té la meitat de pàgines”. Poc després de l’última trobada amb el fundador d’Éditions de Fallois per comentar la versió definitiva de la novel·la, Bernard -de 91 anys- va haver de ser hospitalitzat a París. “El 31 de desembre em van dir que no se’n sortiria i vaig agafar un bitllet de tren per l’endemà a primera hora -Dicker viu a Ginebra-. Quan vaig entrar a l’habitació me’l vaig trobar vestit amb la seva elegància habitual i remenant papers. Vam parlar de feina una estona i me’n vaig anar creient que es recuperaria”. Però el dia 2 de gener Bernard de Fallois va morir. “Se’n va anar com un rei, igual que quan el vaig conèixer. El Bernard ha sigut el meu gran mestre”, diu. Encara se li humitegen els ulls quan hi pensa.

S'acosta la sèrie de televisió sobre l'escriptor detectiu

El públic de l’última edició del festival de Canes va tenir el privilegi de veure les primeres imatges de la sèrie de deu capítols sobre La veritat del cas Harry Quebert. Dirigida per Jean-Jacques Annaud -responsable de pel·lícules com El nom de la rosa, L’ós i Set anys al Tibet -, es podrà veure a Movistar + aquesta tardor. “No m’he volgut involucrar en el guió perquè confiava en Annaud -admet-. Així i tot, abans de veure’n cap escena tenia por de veure com havia imaginat el poble i la casa on viu Quebert. També els personatges en si. Soc un autor que dona molt poques pistes descriptives, però ell s’ha submergit tan a fons en el llibre que n’ha tret justament el que imaginava. I ha deixat espai perquè els sentiments dels personatges creixessin”. Entre els actors que hi han participat hi ha Patrick Dempsey ( Anatomia de Grey ) i Ben Schnetzer ( La lladre de llibres ).

Un autor que va triomfar abans de fer 30 anys

'Els últims dies dels nostres pares'

Quan l’any 2010 va publicar Els últi ms dies dels nostres pares (La Campana), Dicker tenia 25 anys. Aquesta novel·la històrica, ambientada a l’Europa de la Segona Guerra Mundial, va aconseguir el premi dels escriptors genovesos. Sorprenentment, no era el primer llibre de l’autor suís: l’any 2005 ja havia debutat amb un relat llarg, El Tigre, disponible en castellà a Alfaguara.

'La veritat sobre el cas Harry Quebert'

Isabel Martí, editora de La Campana, es va enamorar de la segona novel·la de Dicker quan la va llegir l’any 2012. Aquesta història d’intriga, ambicions i esoterisme protagonitzada per un jove aspirant a escriptor que vol salvar el seu autor preferit, acusat d’assassinar una noia, es va convertir ràpidament en un fenomen editorial. Se n’han venut 5 milions d’exemplars en 40 llengües.

'El llibre dels Baltimore'

Dicker es va posar a treballar en la seva següent novel·la amb una forta pressió: ja tenia el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa i el premi Goncourt dels instituts. En va treure una novel·la que va sorprendre -potser, en part, també descol·locar- els seus seguidors. El llibre dels Baltimore (2015) s’aproximava a la vida aparentment perfecta de la família del títol a través del testimoni d’un nebot escriptor.

'La desaparició de Stephanie Mailer'

En aquesta quarta novel·la, Dicker torna als Estats Units per explicar una història que avança a dos temps en un petit poble a prop de Nova York. Hi ha morts, desaparicions i intrigues, sí, però el lector hi trobarà, sobretot, la voluntat de jugar amb els punts de vista i els personatges -n’hi ha trenta-: tots arrosseguen algun secret que han d’expiar.