EL LLIBRE DE LA SETMANA
IRENE PUJADAS

El millor de tot és pedregar

'Canto jo i la muntanya balla' d'Irene Solà. Anagrama. 168 pàg./16’90 €

El millor de tot és pedregar Zoom

Guanyadora de l’últim Premi Llibres Anagrama de novel·la, Canto jo i la muntanya balla és una novel·la formalment valenta, intel·ligent i orgànica protagonitzada en certa manera per una muntanya. Transfronterera i remota, la muntanya és alhora escenari i personatge clau del relat. Apareix com un ens amb vida pròpia, que no parla directament en cap moment (sí que ho fan les plaques tectòniques) però que guarda la memòria de tot el que ha passat entre les seves carenes: les bruixes que van matar-hi en el passat, els camins pels quals els republicans fugien a França, els llamps que et calcinen un dia qualsevol o la lluita per la supervivència dels cabirols i les trompetes de la mort. Un cúmul de passats i presents que s’amunteguen en aquest perímetre geogràfic, un poble de quatre cases al Pirineu, per la zona de Ripoll i Camprodon.

Al cor de la segona novel·la d’Irene Solà hi ha la història de tres amics i una tragèdia, una trama que va destapant-se suaument i crua. La gràcia és que Solà ens la presenta com si pintés un quadre des de perspectives diverses. Canvia l’enfocament contínuament, fins al punt que cada capítol està explicat per un narrador diferent, i n’hi ha dinou... I dels dinous narradors, set no són humans. Solà té una muda per a cada un d’ells: utilitza un lèxic ric i sap com fer parlar les dones del segle XXI, es posa feréstega quan cal posar-s’hi. I de posthumanisme també en podríem parlar, en una novel·la que té un capítol narrat per trompetes de la mort.

I, malgrat tot, és versemblant

En general domina una alegria de narrar que escapa la coherència però es manté versemblant; els humans s’avancen als esdeveniments i existeixen després d’haver estat disparats, llampegats i penjats. La poca importància que té la mort per als morts (als vius encara els toca la moral) i l’aire fantàstic general fan pensar en una mena de realisme màgic. Solà beu del misticisme rural de Verdaguer, invoca personatges ihistòries de temps diversos i és molt versàtil, no escatima recursos per explicar el que vol. La proposta qualla i l’atmosfera que acaba construint és estranya, juganera i cruel.

El que funciona més bé és que la novel·la té una línia argumental principal que se’ns narra a través de veus i perspectives diferents, a vegades com de passada. Un episodi central i ben trist, per exemple, s’explica a través de la mirada externa d’un turista. Això és interessant perquè Solà fa avançar la història i alhora hi posa moltes el·lipsis, de manera que guia el lector però també ens deixa espai per anar a la nostra. El perill que podria tenir l’obra és que una muntanya té molts anys i que encabir-hi moltes històries pot aigualir el relat, però passa molt poc: Solà relaciona totes les subtrames i sosté la història de la Mia, l’Hilari i el Jaume fins al final.

La tragèdia té tocs d’humor, també, i Solà aprofita per parlar d’altres tangents de la vida rural, com la idealització bleda dels de ciutat, el tedi adolescent o la lluita entre humans i animals pel territori. Parla de la festa de l’ós, a Prats de Molló, que se celebra cada diumenge de Carnaval i en què quatre homes-óssos baixen de les muntanyes després d’un temps d’hibernació i disposats a menjar-se tothom qui trobin -un vestigi folklòric del terror que els animals reals havien ocasionat en el passat-. És interessant i alhora no és un bolet apartat del relat: Solà integra aquestes històries a la trama principal, i de fet a la quarta part del llibre dominen els óssos i les tornades.

“Les granotes rauquen dins dels ventres. Els peixos deixen de moure’s però no es moren. Però tant li fa”, diuen els núvols després d’haver matat un home amb un llamp. “El millor de tot és pedregar”. Hi ha tot un aire de malifeta: la diversió dels núvols i el riure de les bruixes mortes quan veuen un mort, i quan s’hi pixen a sobre. La Irene Solà també es riu dels morts i dels qui els vetllen. Aquest saber divertir-se intel·ligent és el que converteix aquest collage rural en una gran segona novel·la.