Crítica
JORDI LLAVINA

Un magnífic tractat sobre el desig

'La clau' de Junichiro Tanizaki. Viena. Traducció d’Albert Nolla. 182 pàg. / 17 €

Un magnífic tractat 
 Sobre el desig / WIKIPEDIA Zoom

El protagonista d’aquesta història és un home de 50 anys llargs, professor universitari. Ferm defensor de les tradicions nipones, però, alhora, lector de William Faulkner. La seva dona encara no ha repicat la quarantena, i ja en fa més de vint que viuen junts. Són pares d’una noia, que, al seu torn, sembla que tingui un pretendent. Ho sembla, només. La filla no és, ni de bon tros, tan atractiva com la mare. I el presumpte pretendent ho sap molt bé, això.

El matrimoni protagonista ha tingut una vida sexual no gaire joiosa, massa condicionada per l’educació rebuda, a pesar que a l’home sempre li ha agradat el combat amorós i que ella és, en realitat, un portent de la naturalesa (de fet, una dona que amb prou feines pot contenir la seva luxúria). Amb aquell pudicícia tan pròpia del país del sol naixent, ni el marit (del qual desconeixem el nom) no ha vist mai íntegrament despullada la seva dona, ni aquesta, Ikuko, no ha vist mai conill el seu marit. I aleshores passa una cosa, que és l’element central d’aquest esplèndid relat, construït amb tanta saviesa narrativa: tots dos decideixen abocar en els seus respectius diaris personals, d’una manera subtil però inequívoca a la vegada, no sols algunes fantasies sexuals, sinó també el relat d’unes experiències ben curioses que mantindran a partir d’ara. Aquestes experiències amatòries, però, no únicament els impliquen a ells dos, sinó que també enreden (i de quina manera!) Kimura, el pretendent, i, en un grau menor, Toshiko, la filla de la parella. Per afavorir-les, se serveixen amb abundància del brandi Courvoisier. Vull apuntar, tot passant, que la història descrita per Kawabata a La casa de les belles adormides, una novel·la posterior a aquesta, sembla que hagi trobat una certa inspiració en alguns passatges de la que el lector coneixerà aquí: “Tot i que ella també havia arribat al clímax diverses vegades, encara no semblava que estigués del tot desperta: estava entre èbria i adormida”.

Les pàgines de diari de l’un i l’altra van alternant en la disposició del relat, i els sobreentesos, les picardioses mitges veritats o les mentides flagrants van fent pila (o forat). Ell escriu perquè ella llegeixi el que escriu, i viceversa, a pesar que l’un i l’altra facin veure que volen preservar zelosament els seus respectius diaris (“Jo vaig amagant la clau del calaix on deso el diari en llocs diferents”, escriu l’home). Per tant, el relat és l’autèntic creador del desig, n’és l’agent provocador: “D’ara endavant, doncs, tant si llegeix el que escric com si no, faré com si ho llegís i aniré escrivint aquest diari com si li parlés indirectament”. El llegidor anirà coneixent el caràcter d’aquests dos que sembla que, per la força d’allò que escriuen, vagin alliberant-se més i més, i acostant-se, alhora, als marges del perill: ¿fins on seran capaços d’arribar, però? L’erotisme hi adquireix una temperatura tòrrida. La confessió personal és descarnada en tots dos casos, però sobretot en el de la dona: “He d’admetre que, tot i que el meu marit em provoca una repulsió violenta, també l’estimo amb passió”.

La clau és un exemple de la força de la literatura per descriure l’embriaguesa del desig i algunes de les seves conseqüències més devastadores. En els compassos finals de la novel·la, el diari de l’home s’interromp, i la descripció de la seva vellesa i de la seva malaltia -una feridura- no fan sinó subratllar encara més la potència de les pàgines precedents: Eros i Tànatos de bracet. La dona vetlla el seu marit, però ja no és capaç de deixar de rebre l’amant. En quedarà constància escrita al seu diari, amb una sola frase que es repeteix diversos dies: “A les onze, passes al jardí”.