EL LLIBRE DE LA SETMANA

La floridura del melic

'Un cor massa gran i altres relats' d'Eider Rodriguez. Periscopi / Literatura Random House. Trad. Pau Joan Hernández 330 pàg. / 19 €

La floridura del melic Zoom

Sovint, quan llegeixo un poema -un poema que expliqui alguna cosa, s’entén-, em pregunto quina devia ser la imatge que el va desencadenar, l’impuls seminal. En el titulat Joc, Joan Vinyoli va reflexionar sobre el tedi de viure a partir del billar. Sempre he pensat que la revelació -l’ ham, en la terminologia carneriana- era la semblança de color entre el vori i la cera; el blanc trencat d’aquella bola sense autonomia que, finalment, clava un cop de puny (metafòric) damunt la taula amb l’objectiu de reclamar al “jugador empedreït” -¿Déu, el destí?- que la retiri del feltre verd per poder sentir “com, inactiu, el vori es fa de cera, / que fondrà, al capdavall, la mà del foc”.

Un cor massa gran és un notabilíssim llibre de contes. Hi ha un estil molt ferm que els agermana tots i, encara més, hi ha en tots els relats personatges que pateixen i que no acaben de sortir d’ells mateixos. Però s’hi escarrassen. Hi trobem, per exemple, una noia, filla única d’un pare alcoholitzat i una mare molt desesperançada, el pensament constant de la qual és tornar enrere. Tan i tan enrere, fins quan encara ni existia: aquesta és la seva manera de neutralitzar tant de dolor o de plantar-hi cara. En un altre relat coneixem una família que tenen la cara i bona part del cos cremats: ¿quin és el misteri que amaguen aquestes cremades? En un tercer, una senzilla bombona de butà, en un balcó, adquireix una esgarrifosa concreció: com si fos la mica d’altura que cal a una nena per abraçar el buit. El suïcidi és un dels molts temes del llibre: el fet d’anar a buscar la mort, no pas que la mort ens trobi, sembla el desig d’alguns personatges, que podrien actuar ben diferentment de com ho fan davant l’experiència de l’amor: “A nosaltres no ens han educat per a l’amor. Si apareix, caldrà suportar-lo tan bé com es pugui; però buscar-lo, mai”.

Complexitat i distorsió

En la narrativa tan lírica d’Eider Rodriguez -escric lírica, per descomptat, en un sentit admiratiu- hi ha algunes imatges, algunes situacions tan poderoses, que sembla que, a partir d’elles, el text no pugui sinó anar-se desenrotllant implacablement. Com la bola de billar vinyoliana. Aquell mioma que acaba dins una peixera i que pateix una estranya transformació (escric la paraula amb tota la intenció kafkiana): quin relat més pertorbador! Aquell cos despullat d’un vell, entrevist, per sorpresa, en la intimitat d’una habitació (i que amaga, també, un secret de família). Aquella floridura blanca que una noia que viu una crisi -de fet, com pràcticament tots els personatges de l’obra- es descobreix al melic: que irònic, per cert, que una persona es miri el llombrígol i, en comptes de rabejar-s’hi, hi temi els efectes d’una estranya, nova dolença. (L’anàlisi mèdica determinarà que la floridura és, simplement, una mica de borra despresa de la roba.) I també aquella intimitat compartida entre una nena basca de classe mitjana i un nen saharaui acollit durant l’estiu, de la qual els pares d’ella no sospiten res. O aquella altra intimitat entre una turista basca i un embrutit taxista argentí, dins el cotxe d’ell, que aboca a un final infame. No és l’única dona que pateix els abusos dels mascles ensalvatgits.

Un cor massa gran -molt ben traduït, per cert, per Pau Joan Hernàndez- demostra que la realitat és tan complexa que, en algunes ments, es distorsiona d’una manera inevitable: penso en la dona que un dia es descobreix que les mans que branda ja no són les seves i a qui, al cap d’un temps, passa el mateix amb les orelles. La dona és una mica excèntrica, però la seva fòbia no em sembla pas cap boutade! La vida humana té recursos de sobres per fer-se’ns, de vegades, molt estranya. Rodriguez no renuncia a escriure sobre el terrorisme o sobre l’herència de la Guerra Civil, i ho fa amb valentia, sense prejudicis. Els seus contes poden semblar freds; les seves anàlisis, un punt asèptiques. L’emoció es conté molt bé (una mica menys, en el conte de l’avi que torna, tantes dècades després, al seu poble natal amb el net). Però al meu entendre en la majoria d’aquests relats, magnífics, hi ha com un ressò de la veu dels personatges, que sembla que ens diguin: “No ens oblideu del tot. I, si podeu, protegiu-nos!” Començant pel primer, en què una dona, separada de fa temps, acabarà, requerida per la seva filla, cuidant el seu exmarit, com qui té cura d’un vell indefens... però familiar.