En un dels textos sobre escriptura que recull aquest volum hilarant de contes, crítiques literàries, conferències i altres llaminadures, Shirley Jackson (1916-1965) explica que, mentre feia les tasques de la casa, no parava de pensar en detalls de la novel·la que estava escrivint i que, per no oblidar-se’n, necessitava distribuir per tot arreu llapis i paperets en què s’escrivia missatges. Si hagués viscut fins avui, s’escriuria correus electrònics: “Shirley, no t’oblidis de fer caure el capellà per les escales”. També explica que, un cop s’asseia davant de la màquina d’escriure amb els papers a les mans, ja no recordava què volien dir. Però després escrivia un conte com La loteria, un dels clàssics nord-americans del segle XX, cosa que vol dir que aquest discurs d’escriptora despistada i ignorant amb mocadors al cap no és més que la disfressa que va trobar una dona nascuda a San Francisco, amant de les cases velles i plenes de fantasmes, desconfiada de tothom i amb un gran sentit de l’humor i d’una intel·ligència deliberadament infantil, tossuda i desconcertada, que es podria resumir en: “Com és que la resta de la gent no és com jo?”

En aquest desencaix amb el funcionament del món i en la voluntat de combatre’l amb humor negre és on es va instal·lar Shirley Jackson i d’on va treure l’or que va alimentar tota la seva carrera literària: els contes dispersos que havien quedat inèdits i que s’han recopilat en aquest volum no són pitjors que la inoblidable Sempre hem viscut al castell, disponible en català a L’Altra: només són més breus. La lectura del primer conte, Paranoia, atrapa i angoixa tant com qualsevol de les novel·les més conegudes d’aquesta mestra del suspens. En altres contes reconeixem la seva habilitat per generar incomoditat entre els seus personatges, però també al lector. Hi tornem a trobar alguns personatges que no són ni nenes ni noies, una especialitat de l’autora, que veia aquest moment vital -entre els deu i els tretze anys- com el més important en la vida de les persones.

Portar el desconcert a flor de pell

Al llibre també hi ha textos autobiogràfics, petits assajos, conferències i crítiques literàries: el to d’irritació divertidíssim s’hi manté, tant en la queixa per haver-se casat amb un crític literari que només menysprea la literatura contemporània i li omple la casa de llibres, com en la ironia mordaç amb què parla dels pèrfids “grups d’educadors” que recomanen limitar el nombre de paraules per als escriptors de contes infantils. Cal tenir en compte que l’escriptora considerava que Hansel i Gretel eren uns nens molt mal educats per haver-se menjat tota la casa de xocolata de la bruixa. Qualsevol dels textos del bloc Humor i família del volum funcionarà millor que un ansiolític per a pares i mares superats i estressats, perquè la família, per a Jackson, no es pot gestionar sense humor: “Sempre hem estat una família que porta el desconcert a flor de pell”.

Els últims textos són conferències sobre l’escriptura: a l’últim, L’all en la ficció, compara l’ús de l’all a la cuina amb els trucs, l’habilitat i l’ofici mitjançant els quals un bon autor de ficció ha d’aconseguir retenir el lector: mai excessius, però sempre presents. Si vols crear un personatge que només visqui durant una pàgina d’un conte, explica, fes que entri en escena com un ocell de veu aguda i moviments ràpids i atrevits que agafa les coses com si fossin grans de blat. Costa no imaginar-la a ella recollint les seves notes manuscrites a cops de bec.