La modernitat a Europa va tenir un company insistent. Tan bon punt l’avenç tecnològic va començar a sacsejar la vida tradicional, els artistes es van convertir en la veu d’una consciència incòmoda. Rusiñol i Casas, per exemple, van tornar de la seva exploració de París amb carpetes plenes de motius estremidors. Pintaven noies tísiques que es desplomaven en el moment més dolç de la vida i espais abandonats, recoberts de vegetació inquietant, capaç d’esborrar tot vestigi humà. Era el temps de narrar la misèria, de documentar tot allò que havia quedat a la cuneta del progrés.

Cèsar August Jordana (1893-1958) és hereu d’aquesta cultura d’anàlisi dels espais a l’ombra. Des del seu exili llatinoamericà participa encara de la mateixa curiositat d’explorar el que mai abans havia estat explorat. Vol documentar i alhora comprendre la vida que li resulta marcadament estranya. Les diferències amb el Modernisme són, però, abismals.

El Rusio i el Pelao, una novel·la escrita el 1950, explica la història de dos germans dels suburbis de Santiago de Xile. L’Ermelinda, la mare, ha de fer front al fet que el pare dels nens -un gringo esvelt d’origen suec- l’ha abandonat i s’espavila rentant roba a mà. El nois viuen en un univers tancat i esgotador, però autosuficient. El germà gran és ros, polit i organitzat com el pare. El germà petit és igual que la mare, rodanxó, moreno i inconscient.

Jordana escriu des de l’enyorança. Narra amb els ulls d’un explorador massa civilitzat. A través del contacte amb la vida dita primitiva comprèn que existeixen el cos i la brutícia. Descriu l’avidesa d’una boca que passa gana i la felicitat d’aquell que no té altra obligació que sobreviure. La visió és endolcida i segons com falsa, però protegeix l’autor d’un perill enorme. Jordana no es mira els dos cadells humans des de cap superioritat moral. A la vida senzilla li reconeix el poder de la felicitat.

D’altra banda, l’òptica de la novel·la està emparentada amb la reflexió del neorealisme italià. Just després de la guerra, a les dues ribes de l’Atlàntic, el món bull en transformacions accelerades. Mamma Roma (1962), de Pasolini, mostra la noieta -la tràgica Anna Magnani- que decideix construir-se una vida entre els primers gratacels de la ciutat-dormitori. S’estavella a causa d’un fill brètol i per la pressió de l’entorn patriarcal, encarnat en la figura de Carmine, el jove proxeneta que l’assetja brutalment. Només pot vendre el seu cos. És una figura sofrent. Per a una dona independent, encara no hi ha cap paper que pogués representar. Només pot ser una mare corrompuda i derrotada.

Un paradís fora del temps

L’Ermelina de Jordana, en canvi, és la mestressa del seu petit cosmos tancat. Així, la novel·la El Rusio i el Pelao documenta una mena de paradís fora del temps, a recer de tot canvi, on les dones tenen dret a fruir del seu cos. I els nois es poden dedicar als jocs virils que els acosten -per què no dir-ho- al caire de l’incest. Però la set de plaer que tortura els adults no pot penetrar als espais de joc, de senzilles malifetes i de tendresa esquerpa i maldestra. Estan protegits davant tota temptació. Viuen als espais de la infantesa eterna.

Els dos cadells han crescut com si els hagués alletat una lloba. Entre penúries i impossibilitats, els seus destins desaparellats s’uneixen amb lligams de solidaritat. Tot i les diferències troben un equilibri o, almenys, una certa capacitat de convivència. En el motiu d’un noi ros i l’altre de ben fosc -Apol·lo i Dionís- hi ha finalment la intenció d’entreveure una civilització alternativa a l’Europa en runes, una societat precària que almenys no aniquila els seus membres ni els pren la dignitat.