CRÍTICA
ANNA CARRERAS
Girona

La cicatriu postcolonial de Maria Campbell

Ressenya de 'Mestissa', llibre de memòries traduït per Marta Marín-Dòmine i publicat per Club Editor

Maria Campbell / CLUB EDITOR Zoom

Mestissa és el primer llibre d’una escriptora, dramaturga, cineasta, professora i activista canadenca al servei del seu poble, els métis, i sobretot de les seves dones. Parlo de Maria Campbell (1940), filla d’aborígens i de colons europeus. A Mestissa l’autora narra les vicissituds d’una infantesa i una joventut en un món de minories. Víctima de l’opressió racial i de la seva condició mestissa, aquí blanca, allà índia, Campbell dibuixa l’aniquilació de la seva cultura en nom del progrés i del genocidi. Les coses no han canviat tant. Només cal recordar la terrible escena de George Floyd clamant "I can’t breathe".

La novel·la és el brutal testimoni d’una dona d’ulls blaus fulminants que explica com va superar la pobresa, la discriminació, l’alcoholisme, la drogoaddicció i una violació per part de dos policies militars amb només quinze anys. Les seves memòries, publicades el 1973, arriben al lector català gràcies a la bona traducció de la canadenca nascuda a Barcelona Marta Marín-Dòmine i després de moltes censures per part de qui mirava cap a una altra banda. Marín-Dòmine afegeix un postfaci en aquesta edició: “Perquè sapigueu què és ser una mestissa en el nostre país”. Se centra en el curt Red dress (1978), de Michael Scott, amb guió de Maria Campbell, vint-i-set minuts sobre els efectes devastadors de la colonització de la població mestissa, representada per una família formada per un pare, una filla i una àvia que viuen en un descampat al marge de tot.

Valentia

Algú que escriu sobre l’abús generalitzat, no només sobre el seu propi cos, sinó sobre una terra, una llengua, una comunitat resilient que es pretenia anorrear és algú molt valent. L’odi i el racisme derivats de la violència colonial (el llibre conté descripcions molt tosques) la van portar a la prostitució i a tot un món fosc que li va atrapar l’existència com una aspiradora. Però en moltes tragèdies hi sol haver una nansa que acaba amb el procés de decrepitud. En el cas de Campbell va ser la Cheechum, la besàvia, qui li va transmetre força i ganes de reconciliar-se amb les seves arrels. Quan l’autora torna a casa al cap dels anys, ja no hi detecta la felicitat i la bellesa que hi havia conegut de petita: “Igual que jo, la terra havia canviat, la meva gent ja no hi era i si volia trobar la pau, l’hauria de buscar dins meu”. Aquesta reflexió és el punt de partida de Mestissa, el disparador que la va portar a escriure la seva dramàtica vida, un cop superat el rancor.
Narrativament, Campbell estructura el seu relat del macroscòpic al microscòpic, del context històric de la comunitat mestissa, la qual es caracteritza per una forma de vida contínuament amenaçada (en alguns casos els noms de persones i de llocs han estat modificats), passant per la història de la seva família fins a arribar a ella, símbol de totes. Els mestissos, convertits en ocupants il·legals, van ser foragitats de la pròpia terra pels nous propietaris, alemanys i suecs. I se’ls va anomenar “gent de la carretera”. Així va començar una vida miserable, sense cap esperança de futur. Amb la vergonya van perdre l’orgull i l’empenta.

Amb una mare lectora de Shakespeare, Dickens, Walter Scott i Longfellow, l’autora, nascuda en plena tempesta primaveral, afirma: “Les històries que explicaven els llibres van estimular la meva imaginació”. Campbell va créixer “envoltada de gent distreta, encantadora i fantàstica” que encara enyora ara. Ella, que era mestissa, recorda que molta gent s’estranyava quan opinava. Les dones índies no expressen la seva opinió, les dones mestisses, sí. A Mestissa s’hi remarca el xoc d’una infantesa feliç tenyida dels problemes adults que Campbell va anar assumint a mesura que l’esquitxaven. S’hi parla de viatges i paisatges, de la llibertat de les àvies i les netes del poble, dels elixirs d’amor casolans, dels jocs i de l’escola, de l’alimentació, la vida a casa, les experiències sexuals, de les dones maltractades i els homes alcohòlics. Maria Campbell no confia en cap revolució armada de la gent nadiua. Però està convençuda que un dia caldrà lluitar plegats contra l’enemic comú. I ella no es rendirà mai.