Un bon relat ha d’explicar un fet inaudit. Pep Coll (Pessonada, 1949) presenta un poble clos a les muntanyes que queda colgat, sense el menor avís, per una allau de roques. Pont de Bar va desaparèixer així en els aiguats de 1982, però L’any que va caure la roca (Proa, 2020) no té cap pretensió de buscar inspiració en l’àmbit de fets històrics.

Malpui és un poble inventat i porta ja una certa trajectòria literària. Coll explora l’espai imaginari per fer-nos reflexionar sobre tot allò que tenim davant els ulls però no veiem mai. És fàcil caure a la trampa parada per un narrador expert. El to és tan quotidià i els personatges tan simpàticament anodins que tot plegat sembla una crònica de tedi provincià. Els set protagonistes -tots homes joves, els únics supervivents de la catàstrofe- triguen 254 pàgines per passar les primeres tres setmanes de després del desastre. Durant bona part d’una novel·la francament extensa, els herois s’estan tancats a les habitacions d’un hotel buit.

Dins d’aquest univers narratiu fins i tot la desaparició d’una població sencera no aconsegueix canviar res. La sensació és d’ofec, no perquè la vida fos difícil, sinó perquè no hi ha res contra què lluitar i sentir-se fort. El destí aquí no és ni la incertesa, ni l’horror davant el desconegut i encara menys un combat valerós contra unes forces hostils. El futur és circular i conegut, aquesta absència de tota aventura desespera.

L’oblit conformista

Pep Coll apunta entremig d’aquestes converses còmplices que tots els pobles són fills d’un paisatge. La roca que va sepultar Malpui ja era allí des de sempre, com una presència amenaçadora. Tot i que la roca no provoca només la destrucció, sinó que actua amb aquella providència de les crisis que permeten començar de bell nou, sense preguntes incòmodes, sense remordiments insuportables. L’oblit conformista es mesura aquí amb trenta metres de matèria acumulada damunt els teulats. Cap explosiu pot obrir el camí, el passat ha estat suprimit com per l’art de màgia. Per què l’autor dibuixa aquest tall tan net? ¿El fet inaudit que va sacsejar Malpui és una denúncia? O bé un desig?

També tots els llibres són fills d’un paisatge i en aquest cas Pep Coll explora els traumes ja explicats. Jesús Moncada o Maria Barbal serien la connexió prou evident, però la comparació reveladora és amb La mort i la primavera. Mercè Rodoreda és un jutge implacable i diu que és la comunitat l’única font de tot mal. La natura és indiferent, no té el do de la providència. Coll, en canvi, obre l’escletxa d’una esperança ingènua. Potser, només potser, l’entorn podria tornar a ser un paisatge encantat on l’home i les forces indomables podrien aspirar a conviure en harmonia.

El que han perdut les muntanyes és el do de l’encanteri. Els seus habitants ja no saben esmunyir-se d’una realitat massa plana. El més bell de la novel·la és aquesta intuïció d’una dimensió desconeguda. Hi ha un món més enllà dels sentits, un món tangible i cert on els dies no són previsibles ni les hores lentes. L’any que va caure la roca és una valenta indagació de per què els homes que havien sigut els caps de casa van esdevenir inútils per a la Postmodernitat. En aquestes vides hi ha una frustració molt amarga, la consciència que s’ha fet caduc un model de vida. No és un relat sobre Catalunya, sinó una anàlisi sobre el final de la vida pròspera a la majoria dels indrets muntanyosos d’Europa. Un relat serè, comparable amb aquell colpidor estudi de Pierre Bourdieu de 2002 sobre els hereus dels masos al voltant de Bearn: “Plantats al costat de la pista, formant una massa obscura, un grup d’homes ja d’una certa edat, observen en silenci. No falta cap dels solters, hi són tots”.