Barcelona“No convé que els fills es comportin ni enraonin com els pares”, va escriure Heràclit fa dos mil cinc-cents anys. Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) viatja fins a l’antiga Grècia per imaginar com era el filòsof presocràtic a Al mateix riu d’Heràclit (Proa). El premiat autor d’ El salvatge dels Pirineus i Dos taüts negres i dos de blancs defensa que el centenar de sentències que queden de l’enigmàtic filòsof d’Efes són plenament actuals.

S’ha allunyat dels seus escenaris habituals, Lleida i els Pirineus, i ha viatjat fins l’antiga Grècia.

Per mi una novel·la és la creació d’un nou món. Si sempre ambientés les novel·les al mateix lloc correria el risc de repetir-me. Vaig estudiar filosofia i Heràclit és un filòsof que em va entusiasmar pel poc que se’n sap. A més, és molt actual. Alguns dels seus judicis sobre l’univers els hauria firmat Stephen Hawking. Tots dos són intuïtius. Els seus pensaments són com guspires de saviesa sobre l’univers, sobre la societat, sobre l’ànima.

Ha escrit una biografia novel·lada. ¿Ho ha fet més difícil el fet que pràcticament no en queda res ni de la polis arcaica d’Efes ni del que va escriure el mateix Heràclit? La seva única obra, titulada Sobre la natura, va desaparèixer després de la seva mort

Ha sigut com reconstruir unes runes. Hi ha molt poques pedres però hi ha més marge per bastir-les amb altres aspectes de l’època. Els segles VI i V aC són una època molt decisiva. És quan Atenes aconsegueix el control de l’Egeu. En aquell moment es donen situacions molt actuals: l’enfrontament entre perses i grecs (actualment seria entre Orient i Occident) és el naixement de la democràcia. Les coses es resolen en assemblees públiques, i el poble decideix directament, sense intermediaris.

¿Eren més demòcrates?

Ara hi ha sufragi universal (aleshores no votaven ni dones ni esclaus), però potser en essència eren més demòcrates perquè el Parlament era el poble i certs càrrecs públics els escollien per sorteig. Era una idea revolucionària, sobretot tenint en compte que venien de monarquies i tiranies.

Contraposa la figura d’Heràclit amb la del seu esclau, que se’n mofa.

Vull presentar dues visions del món: la del savi lúcid i amargat i la de l’esclau que vol viure bé i viure de la saviesa, és a dir, vol ser un sofista. L’esclau s’identificaria amb Parmènides. Si Heràclit defensa que tot es mou i res perdura, Parmènides creu que hi ha alguna cosa que no canvia. Heràclit és actual. De les notícies que surten avui demà ja no en farà cas ningú, és la cultura líquida. El riu que passa et va llepant i es va escorrent.

A Heràclit no li agraden els infants però sovint hi fa referència.

És la meva restauració d’Heràclit. He fet encaixar diferents aspectes i l’he fet viu, i això sempre comporta falsejar coses. Per al meu Heràlict, els prejudicis, la presumpció, és una malaltia sagrada. Heràclit veia enemics en les multituds i en l’altre. Per exemple, els diu als adults efesis que pel bé de la ciutat el millor que podrien fer és deixar el govern als nens i ells penjar-se d’un ganxo. També els diu als sacerdots que s’empastifen amb la sang dels sacrificis que fan com els porcs que es renten amb els seus fems.

Heràclit qüestiona els déus i, fins i tot, intenta pujar a l’Olimp.

A l’estiu vaig pujar a l’Olimp i vaig arribar a dalt però aleshores vaig decidir que Heràclit no hi podia pujar. Ho intenta però no arriba al cim.

El final d’Heràclit és força tragicòmic. Mor enterrat amb fems.

Quasi tots els filòsofs grecs tenen una mort força sòrdida, és la venjança popular. Aquest és el final que ha perviscut a través de la història i la llegenda. Per exemple, a Tales de Milet, que va ser el primer a pronosticar els eclipsis de sol, el fan morir mirant les estrelles.

L’esclau, al llibre, diu que Heràclit s’ha inventat l’ofici de filòsof.

Perquè intenta explicar el món sense els déus. Això és el que fan els presocràtics. És el primer que utilitza la paraula filòsof, que vol dir que vol anar cap a la saviesa, que està il·lusionat per la saviesa. Segons el meu Heràclit, el savi voldria viure de la saviesa, busca el seu bé personal, però el filòsof busca el bé comú.

¿Per què considera que Heràclit és tan actual?

Heràclit deia que el poble ha de lluitar tant per la muralla (és la defensa de l’enemic exterior, encercla el poble i l’uneix) com per la llei (els que defensen la muralla han d’estar units entre ells, l’enemic interior és tan important com l’exterior). I això és molt actual, perquè els catalans estem lluitant contra els perses però el pitjor enemic el tenim a dins. Estar unit és bàsic. També passa en l’aspecte personal: sovint el pitjor enemic el tenim a dins. És actual també el que Heràclit diu de la guerra: és pare de tot i rei de tots. La guerra converteix alguns en déus i d’altres en mortals, alguns en surten alliberats i d’altres com a esclaus, sempre hi ha vençuts i vencedors. I això és el que hem heretat. Vivim en una societat competitiva en tots els aspectes. L’important és guanyar o perdre. El país que inventa la democràcia (Atenes) és on la dona està pitjor, estaven millor les espartanes. I encara ho arrosseguem.