EL LLIBRE DE LA SETMANA
IRENE PUJADAS

Una altra història familiar

'L’hora novena' d'Alice Mcdermott. Minúscula/Libros del Asteroide. Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. 344 pàg. / 19,95 €

Una altra  Història familiar Zoom

Amputacions, criatures desemparades, sarna, delirium tremens, pells espantoses, tinya... podia ser un món molt sòrdid, el del Brooklyn de principis del segle passat. Especialment si eres una dona i havies de posar la salut del marit i la prole per davant de la teva. I encara més si, a més de dona, eres monja i el teu ofici consistia a salvar la pell i l’ànima dels desvalguts.

Aquest és el món que retrata Alice McDermott -natural de Brooklyn, també- en la seva última novel·la, L’hora novena, que narra el dia a dia d’una comunitat de monges irlandeses. Que no s’espantin tan ràpid, però, els qui sentin reticència per aquesta mena d’històries. L’hora novena està esplèndidament escrita i traduïda, es mou entre l’asfíxia i l’amabilitat i analitza les negociacions amb la fe, l’estira-i-arronsa entre els pecats mortals i les ganes de passar-ho bé. L’obra està plena de dones que ja han rebut prou i que no pensen deixar que el catolicisme els prengui gens ni mica d’esbargiment.

El llibre parteix del suïcidi del Jim, un jove immigrant irlandès, empleat del ferrocarril, que esperava una filla de l’Annie. A partir d’aquí, l’Annie i la petita Sally construeixen una xarxa de solidaritat amb les germanes i passen a formar part del mobiliari del convent. És un orde tranquil, de llençols blancs i rutines fixes, que contrasta amb el caos del barri. A partir d’aquesta trama, Alice McDermott dispara en diverses direccions: la solidaritat en un context tètric, la negociació entre la fe i l’amor, la compassió, la gestió de la culpa o la perspectiva que donen els anys -la diferència entre viure una història des de dins i explicar-la dècades després, com qui narra una novel·la.

L’àncora de la fe

Hi ha moltes monges, sí, però són personatges amb molts matisos. La fe és una àncora com qualsevol altra, i cada monja la gestiona de manera diferent: hi ha les supersticions paganes de la Jeanne, l’anàrquica germana Saint Saviour (que considera que “l’Església seria una altra si la dirigís jo”) o la germana Lucy, que estaria igual d’amargada tant dins com fora del convent i que amaga un cor com una catedral. McDermott presenta unes monges molt humanes, que assumeixen les tragèdies del món com bonament poden i que de tant en tant fan els ulls grossos. En part, no és d’estranyar: McDermott és catòlica, però en un article del 2003 confessava que “ not a very good one ”. D’adolescent, ella i el seu germà se saltaven la missa per anar al Dunkin’ Donuts. A la universitat hi anava poc, i només perquè el capellà els regalava autèntiques sessions de stand-up sobre la vida al campus.

La novel·la és pausada, cerebral, i de vegades pot arribar a asfixiar -cal acostar-s’hi amb temps i paciència-. McDermott és una esplèndida constructora d’ambients, i aquí les enumeracions i les repeticions tenen un aire de missa. De fet, tant l’estil com la narració tendeixen més al cercle que a la línia recta -el suïcidi del Jim i el trontoll de la fe reapareixen durant tota la novel·la, per exemple. La vida petita de les monges també s’enriqueix amb l’atenció en detalls ínfims, com els gestos o les olors. “La ciutat sencera feia la flaire de l’interior d’una catedral”, escriu McDermott sobre el moment de pau que té una monja cada matí a l’hora de laudes. En algun moment el to descriptiu alenteix la trama, però L’hora novenano és cap vall de llàgrimes. McDermott l’anima amb escenes que escandalitzarien la monja més progressista, una distància entre narrador i lector de caràcter molt irònic i un ús molt encertat del punt i a part. La veritat és que té un sentit de l’humor finíssim.

El més curiós és que la història està narrada pels nets de l’Annie i el Jim, tot i que els narradors apareixen de manera intermitent. Així, tota la trama consisteix en un recorregut desordenat des del passat i fins a les generacions presents. Destaca la capacitat d’Alice McDermott per canviar de perspectiva al final de la novel·la, per modernitzar punt de vista i llenguatge i mirar-s’ho tot com ens ho mirem els nets: com una història que algú va passar, potser sí, però que anys després es pot comentar en una sobretaula. Una història familiar més.