CRÍTICA
PERE ANTONI PONS

Quan Werther ha llegit Scott Fitzgerald

'L’últim estiu a roma' de Gianfranco Calligarich. Proa / Tusquets. Trad. Mercè Ubach. 240 pàg. / 19 €

Quan Werther ha llegit Scott Fitzgerald / WIKIPEDIA Zoom

La primera escena ens presenta un home davant el mar Mediterrani. És el protagonista, però fins a les pàgines finals no aclarirem què l’ha portat fins allí, després que ell mateix ens hagi contat la història de la seva vida durant l’últim any i escaig. Quan finalment el retrobem, la seva situació ens semblarà molt menys solar i harmoniosa que al principi. I és que L’últim estiu a Roma, del també guionista i dramaturg Gianfranco Calligarich (Asmara, 1947), pot semblar una clàssica novel·la iniciàtica, però en realitat n’és l’epíleg amarg i desencisat.

Publicada per primer cop el 1973, es veu que la novel·la ha gaudit des d’aleshores d’una fama triplement paradoxal com a èxit de vendes, obra de culte i títol introbable durant molt de temps. És una peripècia coherent amb el to que amara tot el llibre: el to de vitalitat melancòlica propi de les joventuts intenses però ja perdudes i irrecuperables.

La novel·la està ambientada en la Roma populosa, pròspera i vibrant de principis dels anys 70 del segle XX. És una ciutat que, igual que el París de Balzac, atreu tota mena de joves inquiets i ambiciosos. El protagonista i narrador és en Leo Gazzarra, un periodista de trenta anys que va fugir del seu Milà natal per instal·lar-se en una Roma que no tan sols l’ha decebut sinó que l’ha cremat. Com ja he apuntat, això és important: Calligarich no ens mostra, balzaquianament, el procés de desil·lusions que corca el seu protagonista sinó que, d’entrada, ja ens el mostra desil·lusionat, professionalment frustrat i en lluita contra l’alcoholisme.

L’autor també fa, i aquest és el nucli dramàtic de l’obra, que en Leo trobi, a pesar de tot, una última possibilitat de salvació en la figura d’una noia de qui s’enamora, però l’Arianna és tan preciosa i sensible com intempestiva, fràgil i voluble, i ja se sap que els condemnats no poden salvar-se entre ells.

La història d’amor entre en Leo i l’Arianna funciona perquè sap ser, tot alhora, natural, apassionada, enginyosa i vivaç. Ara bé, el punt fort de la novel·la és la relació entre en Leo i el seu amic Graziano, un home talentós però podrit d’impotència i desesperació, el qual ve a ser com una projecció del que pot acabar sent en Leo si no controla la fúria asocial i l’esperit de revolta esbravada que bombollegen dins seu, si no corregeix el seu temperament de Werther que ha llegit massa Camus, Pavese i Scott Fitzgerald.

L’últim estiu a Roma, que és plena de bones frases, pot llegir-se com una versió elegant de l’existencialisme de postguerra. Té més ritme i més humor i és menys claustrofòbica, però és igualment desesperançada i crepuscular.