Barcelona“Els humans són diferents, van aprendre a somiejar. No poden estar satisfets amb el que ja existeix”, escriu Burhan Sönmez (Ankara, 1965). A ell, precisament, li inquietava la idea d’Istanbul com una ciutat amb una sola cara. Volia demostrar que la ciutat més gran de Turquia és polièdrica i coral, així que va abocar la seva imaginació en un història fictícia i va dibuixar una imatge polifacètica i diversa de la metròpoli. “Necessitava un llibre de més de 300 pàgines per plasmar la meva visió d’Istanbul”, admet Sönmez amb un somriure còmplice mentre acaricia un exemplar d’ Istanbul Istanbul (Periscopi, 2018), la seva tercera novel·la i la primera traduïda al català.

Per a l’escriptor turc, la ficció no és només una eina on projectar la seva mirada sobre la realitat que l’envolta, sinó també l’altaveu per fer parlar les persones que pateixen i que gran part de la societat prefereix ignorar. A Istanbul Istanbul la ciutat pren forma a partir dels records i els somnis de quatre homes tancats en una cel·la subterrània i sotmesos a tortures. “Són víctimes de múltiples dolors: el físic, l’emocional, el dolor de la pobresa i el polític”, explica Sönmez, que la setmana passada va visitar Barcelona convidat pel PEN Català.

Reclosos en un espai minúscul i fosc, els protagonistes s’aferren als contes que preserven a la ment i que actuen com un oasi enmig del sofriment, la incertesa i la incomprensió. Són narracions que beuen dels contes de fades, les faules orals i els relats tradicionals i que els presos comparteixen entre ells per despistar el dolor. “Trobar històries és fàcil, triar-ne una és difícil -admet Sönmez-. Quan escrius una novel·la i l’omples de relats, el més important és que tinguin sentit de realitat. Al llibre, els contes no són només una via d’evasió sinó que també serveixen per fixar les ànimes dels quatre presos”. Els protagonistes acorden no parlar entre ells del seu passat i de les seves implicacions polítiques per no posar-se en perill, però les narracions que s’intercanvien actuen com un mirall on es reflecteixen les personalitats i les diferents maneres d’enfrontar-se a la repressió. “Normalment ens n’oblidem, però la majoria de pensaments que tenim no són reals. La novel·la es basa en aquesta part del cervell humà, en la imaginació i els somnis”, assenyala Sönmez.

Abans i després de la tortura

La tortura és, al llibre, una presència a l’ombra que ofega i atemoreix alguns personatges, mentre que d’altres s’hi sotmeten amb resignació. Sönmez descriu amb minuciositat les pors instintives que aclaparen els presoners quan senten com els passos dels guàrdies ressonen pels passadissos i el dolor punyent i incessant que els persegueix després dels interrogatoris. Ara bé, a Istanbul Istanbul no hi ha cap escena que relati com els personatges són torturats. Amb aquesta opció narrativa, l’escriptor vol evitar, diu, fragments morbosos innecessaris. “La tortura per si mateixa no té sentit, no serveix per entendre els personatges -explica-. Pots ser molt fort o molt dèbil, però no ets tu mateix. M’interessava posar el focus en dos moments, just abans i just després de la tortura. El que pensem i el que sentim en aquests instants diu molt de nosaltres”. De la mateixa manera, a la novel·la els torturadors apareixen de retruc a través de les converses entre els protagonistes perquè, segons Sönmez, “l’objectiu era parlar només de la gent que pateix”.

Al llarg de la novel·la, els protagonistes no abandonen l’esperança de tornar a casa seva. De la mateixa manera, Sönmez creu que Istanbul pot ser més lliure i democràtica si tant els seus ciutadans com la resta d’europeus lluiten per aconseguir-ho. “No tinc cap esperança que els governs i els polítics europeus facin res per aturar les tortures -lamenta l’escriptor-. Però hi ha una gran part de la ciutadania que lluita pels drets democràtics. Entre nosaltres hem de tenir connexions més fortes per vèncer”.