Fins a quin punt podem enganyar-nos i convertir una mentida en l’eix de la nostra vida? Fins a quin punt un escriptor pot forçar l’estratègia narrativa per enganyar el lector? No hi ha una resposta única per a cap de les dues preguntes, que segur que assaltaran el cap dels lectors de la nova novel·la de Sorj Chalandon, l’escriptor francès del qual Edicions de 1984 va traduint novel·la rere novel·la, i que duri. La majoria d’elles giren al voltant de la mentida, la traïció o la fantasia per maquillar o contradir la realitat i, sobretot, analitzen les problemàtiques morals que es deriven del fet de mentir: els protagonistes han de prendre decisions vitals importantíssimes o s’han de fer passar per qui no són, sovint per ideals polítics suprems, desig de justícia social, o per una set de venjança personal, que és el cas d’ El dia abans. Ambientada en una zona minera del nord de França, on l’any 1974 va haver-hi un accident terrible en el qual van morir quaranta-dos miners, la novel·la s’estén fins molt més enllà de l’accident pròpiament dit, i vol ser un retrat à la Germinal de tota una comunitat que vivia (i massa sovint moria) al voltant de la mina. El millor de la novel·la: les descripcions de les condicions duríssimes dels miners, la vida de les seves famílies o la manera com s’havien de netejar el carbó. Chalandon excel·leix en el retrat de primers plans i sap com fer que el lector respiri l’aire asfixiant que deu haver-hi a set-cents metres sota terra. La novel·la relata també un empresonament i un judici per agressió que tenen molt a veure amb l’accident, però que no brillen tant, literàriament.

A la dècada dels setanta, l’aleshores periodista Chalandon va cobrir l’accident de debò per al diari Libération i va quedar trasbalsat perquè hi va veure unes morts del tot injustes, producte de la falta de mesures de seguretat i de l’avarícia dels explotadors de les mines, no de cap «fatalitat», com es va dir i repetir durant les jornades de dol amb la presència de tota mena d’autoritats (atenció a un cameo de Manuel Valls com a primer ministre francès en la commemoració de l’accident el 2015). Per novel·lar el fet, l’escriptor s’ha posat en la pell del germà petit d’una de les víctimes. El jove Michel, destrossat per la mort de qui era el seu ídol absolut, fuig del poble per ser mecànic i després camioner, es casa amb una adorable Cécile i prova de fer una vida al marge del carbó, però amaga una obsessió al soterrani de casa: totes les notícies de l’accident, la roba del germà penjada d’un ganxo com un ninot macabre i una foto del capatàs del pou fatídic, a qui considera el màxim culpable. No pararà fins trobar-lo i venjar el germà, i aquest serà el fil que tiba l’argument de la novel·la.

Una estratègia discutible

Com que la trama té un secret molt important que no podem desvelar sense espatllar la lectura del llibre, i precisament perquè l’ús d’aquest truc ens ha semblat que sobrepassava el límit de la credulitat que, com a lectors, creiem que hem de concedir a qualsevol llibre, aprofitarem per tornar a plantejar una de les preguntes del començament, la que fa referència a la relació entre l’autor (o més ben dit, el narrador) i el lector. D’acord que cap narrador no és fiable, però posar gairebé tot el pes de l’argument sobre una cosa que en un moment determinat (força avançat) es revela com a falsa, és discutible com a netedat estratègica. Es pot sostenir que cap estratègia ha de ser del tot neta, i que el narrador té la potestat de col·locar sorpreses allà on vulgui perquè el que és sagrat és mantenir l’atenció del lector. Sí, però llavors dependrà dels gustos del lector, de quin règim de lectures hagi seguit amb anterioritat, perquè sigui ell qui decideixi com vol que l’enganyin: si a ple dia i a cara descoberta, o de nit en un carreró fosc.