Diuen que l’humor és una de les grans estratègies de defensa dels anglesos. No ho és menys en el cas de Rebecca West i les peripècies de la família Aubrey, que ara recupera Univers amb una magnífica traducció de Mar Vidal. Escriptora i periodista, sufragista i feminista, dama de l’Imperi Britànic: en realitat es deia Cecily Isabel Fairfield, però va canviar-se el nom a Rebecca West en homenatge a l’heroïna de Rosmersholm, de Henrik Ibsen. La Rebecca West d’aquesta obra de teatre es troba en una disjuntiva moral: està enamorada del marit de la seva amiga Beata, a qui va instigar en part a suïcidar-se, però la culpa la corroeix. Podria haver inspirat un altre clàssic anglès: la Rebecca de Daphne du Maurier.

En tot cas, La família Aubrey presenta un joc d’escenes molt menys tràgic, lleuger però astut, inspirat en la infància i l’adolescència de la mateixa autora. El pare és un penques i un geni, potser el personatge més clixé i difús de tots, un escriptor magnífic que frueix malgastant diners i fa patir de valent la seva dona, que va deixar la carrera de pianista per cuidar les quatre criatures. Les quatre criatures són Cordelia, la gran i la responsable, una violinista aficionada però sense talent, diligentment menyspreada per la Mary i la Rose, les bessones del mig i bones músics; i el petit és en Richard Quin, innocent i lluminós. Precisament la Rose és la narradora de la novel·la, i la narra quan ja és gran. Parla amb la suficiència i l’agudesa d’una dona britànica molt ben llegida i la seva mirada sobre tot el que passa dona pes, cos i valor a l’obra. Tota ella intel·ligència i perspicàcia, és l’ alter ego de West.

Publicada originalment l’any 1956 amb el títol The fountain overflows, es tracta d’una novel·la riu que narra les aventures i desventures d’aquesta família. Arrenca lentament i avança com una melodia agradable: hi ha la manca de talent de Cordelia, un assassinat que esquitxa la família, els deutes del pare, les classes de música, un intent de suïcidi, una casa ocupada per un poltergeist. A vegades enyorem que hi hagi una trama més contundent, però West engreixa i engrandeix la novel·la amb càpsules de pensament concretat i comentaris sobre la situació sociopolítica de l’època (som a principis del segle XX, abans de la Primera Guerra Mundial) i sobre la psicologia humana en general. La seva gràcia rau en trets molt anglesos: el retrat d’una família d’artistes britànics excèntrics, la intel·ligència de la prosa i un humor que iguala els assumptes més seriosos i els més banals -en la tradició que va de les comèdies de Shakespeare a Jonathan Swift o Jane Austen.

L’estil, per exemple: West construeix frases concises i analítiques i metàfores que posen de molt bon humor. Per exemple, de la dona de l’alcalde diu que “feia la impressió que era una persona apàtica, era com si veiéssim una vaca córrer molt de pressa”. O quan el petit Richard Quin veu els regals de Nadal i no pot obrir-los, perquè esta “massa alterat davant la perspectiva del plaer absolut amuntegant-se sobre més plaer absolut”.

Shakespeare hi apareix constantment, i la novel·la podria considerar-se shakespeariana no tant en el sentit catàrtic (hi ha massa ironia per prendre’s les tragèdies seriosament), sinó en el sentit que els personatges analitzen i treuen conclusions morals de moltes situacions. Davant d’una escena en què una dona s’està enganyant a si mateixa per conservar l’esperança, el pare es meravella dels mecanismes de la seva ment i afegeix, contundent: “Un pensament que és digne d’anomenar-se pensament no té pietat de si mateix; aquesta és la demostració esfereïdora de la qualitat que li correspon”. Aquesta mescla d’observacions sòbries, crues i analítiques i d’humor anglès és un dels punts forts de la novel·la i de Rebecca West: esperem llegir-la més.