EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Menor, però de mestre

'Un home decent' de John le Carré. Edicions 62 / Planeta. Trad. Núria Parés. 335 pàg. / 21,50 €

Menor, però 
 De mestre Zoom

Em sembla evident que una novel·la major de John le Carré (Poole, Regne Unit, 1931) no és comparable a una pel·lícula major d’Alfred Hitchcock. Per intel·ligents i brillants que siguin els millors llibres del novel·lista (posem L’espia que va sorgir del fred o El talp ), mai s’imposen als lectors amb aquella genialitat popular però pionera amb què s’imposen als espectadors les pel·lícules més audaces i inimitables del cineasta (posem Encadenats, La finestra indiscreta o Psicosi ).

Una novel·la menor de Le Carré, però, sí que causa un efecte similar al d’una pel·lícula menor de Hitchcock. I ho dic, per descomptat, com el més encès dels elogis. Quan mires un Hitchcock de -amb perdó- segona categoria (posem La soga, Un crim perfecte o L’home que sabia massa ) saps que estàs davant el títol d’un cineasta colossal que, en aquest cas concret, no desplega totes les seves facultats en plenitud, però que igualment aconsegueix un resultat molt satisfactori: per l’enginy visual amb què conta la història, per l’infal·lible sentit del ritme, per la tensa malícia amb què desplega un argument endimoniat, per la gràcia retorçada amb què dibuixa uns personatges encantadors però tèrbols, sinistres però fascinants...

El mateix val per a un Le Carré menor. I Un home decent, la novel·la que l’escriptor anglès ha publicat als seus venerables 88 anys, és menor. En aquest sentit, si li passa com a mi, el lector anirà passant pàgines i pensant: li he llegit coses millors, a aquest bon home, i l’he vist en més bona forma, i aquest personatge sembla un refregit de personatges anteriors, i aquest tram de l’argument podria estar estructurat d’una manera més clara i organitzada, i aquest diàleg podria tenir més fluència i més punch.

En paral·lel, però, el lector no pararà de matisar-se o de corregir-se a ell mateix: tot això és cert, sí, però, tanmateix, amb quina energia narra la història, i amb quina subtilesa sap definir un personatge només amb un parell de detalls, i amb quina desimboltura ens guia per les avingudes i els carrerons de la psicologia i la moral dels espies, i amb quina barreja de precisió i de gracilitat fa avançar l’acció, i amb quina elegància fa que aquest diàleg soni alhora com un duel amb espases i com un partit de bàdminton, i amb quina naturalitat dramàtica presenta dilemes morals escruixidors sense haver de recórrer a jocs de mans ni a grandiloqüències retòriques, i amb quina eficàcia narrativa fa encaixar l’embrollada trama de ficció dins el marc d’un context sociopolític extret de la més viva actualitat.

En Nat, el protagonista, és un membre del servei d’intel·ligència secret britànic. Als 47 anys, és a punt de jubilar-se com a agent operatiu. Això vol dir que després de dues dècades i mitja actuant “sota la cobertura diplomàtica o consular a Moscou, Praga, Bucarest, Budapest, Tbilissi, Trieste, Hèlsinki i, més recentment, Tallinn reclutant i controlant agents secrets de tots els nivells”, en Nat s’ha reinstal·lat a Londres amb la seva esposa Prue, una combativa advocada d’esquerres amb qui manté una relació afectuosa però refredada, i amb la seva filla Steff, rebel i insolent com a represàlia per les llargues absències del pare. La manera com Le Carré fa conviure els aspectes domèstics i professionals del protagonista és un dels punts forts d’ Un home decent.

La novel·la, narrada en primera persona per en Nat -i ben traduïda al català per Núria Parés-, té tots els ingredients habituals de l’autor: agents dobles o potser triples, missions secretes, lleialtats dubtoses, informes confidencials, crueltats burocràtiques, ambigüitat moral a dojo, intrigues carregades de suspens, nobleses estranyes i molt de marro polític. En aquest cas, el contingut de la intriga s’inscriu en l’escenografia d’un marro polític molt específic, el que prové de la crisi provocada pel Brexit (amb el qual Le Carré s’ha mostrat implacablement crític), per les astracanades sense control de la Nord-amèrica de Trump i per la reaparició geopolítica sobre el tauler d’escacs global de la Rússia de Putin.

Amb tot això, John le Carré ha fet una novel·la que és menor, sí, però menor com només saben fer-les els mestres.