Crítica
XÈNIA DYAKONOVA

L’ofrena de Leonid Andréiev

'La història dels set penjats' de Leonid Andréiev. Adesiara. Traducció de Jaume Creus. 118 pàg. / 14 €

L’ofrena de Leonid Andréiev Zoom

“La gent ja no m’inspira odi ni fàstic: un sentiment ben diferent ha sorgit en mi. Un sentiment molest i humiliant de llàstima, gairebé de compassió cap a aquests cucs que s’arrosseguen per la Terra, i que per algun motiu sempre pateixen i menteixen, perquè només en la mentida poden trobar la seva mal anomenada felicitat”. Ho escrivia des de Roma, en la carta de comiat a la família, un jove astrònom rus, Vsévolod Lebedíntsev, abans de llançar-se al Tíber el 1905. No queda clar per què aquest home sa i ple de projectes va decidir posar fi a la seva vida. Un any abans l’havien expulsat de la universitat de Novorossiïsk, al sud de Rússia, i sentenciat a sis mesos de presó per instigació a la desobediència: no es va desanimar gens i es va passar tot el temps de la condemna estudiant espanyol i hebreu antic. També sabia italià, i va anar a Roma per treballar a l’observatori del Vaticà i per conèixer els revolucionaris italians, amb qui es va entendre de seguida. Participava en les manifestacions obreres i hi feia discursos sobre la tirania del tsarisme rus, traduïa els escrits rebels de Gorki i estava disposat a lluitar per les seves idees.

Fos com fos, el seu suïcidi va ser impedit per un pastor que el va veure caure i el va salvar. La seva mort havia de ser una altra. El 1907 Lebedíntsev va tornar a Rússia amb un passaport fals a nom de Mario Calvino, corresponsal del diari La Tribuna. Va començar a col·laborar amb el Partit Social Revolucionari i es va convertir en el líder d’una de les seves faccions, el Destacament de Combat del Nord. El 1908, juntament amb sis companys, va planejar l’assassinat del ministre de justícia Ivan Xeglovítov. Tots van ser descoberts, jutjats i condemnats a la forca. Durant el judici, a Sant Petersburg, Lebedíntsev insistia en la seva identitat fictícia. El secretari de l’ambaixada italiana el va anar a veure per desemmascarar-lo: va quedar desconcertat pel seu italià impecable i commogut per la seva actitud tranquil·la i digna. El misteri no es va revelar fins després de l’execució: segons el seu advocat, el reu, de 26 anys, volia estalviar dolor a la família... El 1917, la seva Odessa natal va encarregar un monument a Lebedíntsev, que no es va arribar a fer. Ni falta que fa, havent-hi l’homenatge del seu amic Leonid Andréiev (1871-1919), que el retrata a La història dels set penjats (1908) sota el personatge de Werner.

Els terroristes condemnats

El centre d’aquesta narració impressionant, dedicada a Lev Tolstoi (i no en va, ja que emula la llengua i la perspicàcia tolstoianes), són els terroristes condemnats: en els seus últims dies, cada un d’ells afronta la idea de la mort a la seva manera, i tots viuen un canvi. En Werner, descrit minuciosament com un home intel·ligent i sensible, i alhora un misantrop altiu, experimenta una transformació prodigiosa, com si de sobte contemplés l’univers sencer des de dalt d’un globus. “Elevant-se per damunt del temps, va veure clarament que jove que era la humanitat, encara ahir només una bèstia que començava a udolar als boscos; i allò que li semblava horrible de la gent, imperdonable i vil, tot d’una esdevenia encantador, com en les criatures resulten encantadors la seva incapacitat de caminar com els adults i el seu balbuceig incoherent, amb guspires de genialitat”. Aquest entendriment extàtic, que lluny que queda de la llàstima “molesta i humiliant” pels humans que sentia Lebedíntsev! I és en aquesta gosadia de la imaginació d’Andréiev on, malgrat un cert manierisme del relat, hi trobem espurnes del geni.