Ficció
Llegim Crítiques 24/03/2017

Jean Echenoz: “Cada trenta anys diem que la novel·la està acabada”

A 'Enviada especial', Echenoz torna a escriure sobre el present i tanca un llarg parèntesi de 'nouvelles' històriques que va començar amb 'Ravel' l'any 2006. La seva última novel·la el reconcilia amb els seus inicis: és una magnètica i divertida història d'espies en què una dona és segrestada per dur a terme una missió secreta a Corea del Nord.

i
Jordi Nopca
4 min
L’ESCRIPTOR FRANCÈS HA PARTICIPAT AL KOSMOPOLIS.

BarcelonaFa gairebé dues dècades, Jean Echenoz (Orange, 1947) va anunciar que feia les maletes i fugia a través del títol de la seva novena novel·la, Me’n vaig. No va ser una deserció immediata, però després d’un parell de llibres més -un dels quals, l’exquisit volum d’homenatge al seu editor, Jérôme Lindon-, Echenoz finalment va girar la vista cap al passat, se n’hi va anar i s’hi va quedar, obrint un llarg parèntesi integrat per tres retrats de personatges reals i una nouvelle.

“Quan vaig començar a escriure Ravel [2006] va ser una porta de sortida del que havia fet fins llavors -admetia l’escriptor aquesta setmana a Barcelona, on ha participat al festival Kosmopolis del CCCB-. No sabia que m’hi quedaria tant de temps”. Primer es va interessar pel compositor Maurice Ravel. Llavors va passar al món de l’atletisme, rescatant l’invencible Emil Zátopek el 2008 a Córrer (Raig Verd). D’allà va fer un bot fins a l’inventor Nikola Tesla: Llampecs, el 2010, semblava que havia de tancar aquell “cicle de vides imaginàries” en què l’autor s’adaptava a la pell de cadascun dels personatges, un tercet lleugerament excèntric. Però no va anar així: el 2012 va arribar 14, una miniatura sobre la Primera Guerra Mundial en què Raig Verd i Anagrama van fer tàndem per primera vegada. “En aquells moments em vaig adonar que el mètode d’aquells llibres em començava a resultar fàcil -recorda Echenoz-. Ja no corria riscos. I jo soc un tipus d’escriptor a qui li agrada provar coses diferents”.

Aquest ha sigut el motiu principal per tornar al present i, de retruc, recuperar el gènere negre. Si Cherokee (1983) i Lac (1989) desprenen les fragàncies de nicotina i suor -una mica resclosides- de la dècada dels 80, a Enviada especial fa una mirada al món ultraveloç i hiperconnectat del present a partir del segrest de Constance en un carrer poc transitat de Trocadéro, a prop del cementiri de Passy, “de lluny, el més elegant de París”. El novel·lista posa en marxa una sèrie de mecanismes típics del seu univers de ficció: si a Lac l’entomòleg protagonista tenia l’habilitat de convertir les mosques en espies de primer ordre, aquí els tres segrestadors de Constance són amables i s’acaben fent amics de la noia. Un d’ells és descrit amb aquella gràcia tan característica de l’autor: “Ample d’espatlles, rabassut, vermell de cara, morro de manatí”. “La meva feina de descriure no és només exhaustiva i completa -diu-. Vol ser molt visual i hi ha un treball poètic”. En el cas del segrestador, la imatge singular és la comparació de la boca i la mandíbula de l’home amb el morro d’un manatí. ¿S’atreviria a provar d’explicar com és aquesta part del cetaci? “Oh, no, de cap manera! Em seria impossible improvisar com és el morro d’un manatí ara mateix -comenta-. Quan escric puc passar perfectament tres hores per trobar dues línies”.

Un país horriblement singular

Un país horriblement singular L’objectiu del segrest de Constance és enviar-la a Corea del Nord per trobar-se amb el general Gang Un-Ok i convence’l perquè deserti. Té mitja partida guanyada: Un-Ok és un entusiasta d’ Excessif, la cancó que va popularitzar Constance anys enrere. “Durant molts anys, l’eix principal de la novel·la d’espies va ser el conflicte entre el bloc oriental, llavors comunista, i l’occidental -recorda-. Amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989 les cartes del gènere, que m’ha interessat com a lector des de la dècada dels 60, es van redistribuir. Vaig triar escriure sobre Corea del Nord a Enviada especial perquè és un país horriblement singular, aïllat i estrany. És una dictadura terrorífica, i puntualment ens n’arriben informacions espantoses, com ara els experiments nuclears o els atacs informàtics. És una realitat absent i alhora molt present”.

Echenoz no té gaire simpatia pel “líder suprem”. Al llibre en fa aquest retrat: “Rabassut i panxut, cap ovalat galtaplè homotètic respecte a un voluminós cos oval -ou d’ànec sobre ou d’estruç sense cap mena de coll que fes de transició-, avançava amb pas obstinat, postís, i com el seu estimat pare líder compensava la poca estatura amb tapetes gruixudes damunt de les quals caminava balancejant els braços lluny del cos”.

La crisi de la ficció

La crisi de la ficció Jean Echenoz va debutar el 1979 amb El meridià de Greenwich, que tot i aconseguir una repercussió crítica notable va vendre només un miler d’exemplars, una xifra que en el mercat francès és irrisòria. “En aquells moments la novel·la era un gènere que estava cansat i no se sabia gaire bé cap on anava -diu-. Havia pres una deriva massa teòrica i avantguardista. En aquell paisatge em sentia incòmode”. Per escapar d’aquell atzucac, Echenoz llegia molta novel·la negra, francesa i nord-americana. “La forma de la ficció policial va ser molt important per a mi -assegura-. També el cinema”. A Cherokee, una novel·la negra esquitxada d’ironia, hi havia la recerca d’una esposa infidel, d’un lloro desaparegut i dels fonaments d’una fortuna. Aquest va ser un dels camins narratius que Echenoz va emprendre, i en el qual va reincidir a Lac i Rubias peligrosas (1995), en què desapareixia una cantant que havia interpretat -entre d’altres- la cançó Excessif, igual que la Constance d’ Enviada especial. “M’agrada construir petits ponts entre novel·les -afirma Echenoz-. Ara escric amb més llibertat i menys ràbia que a la dècada dels 80. Amb el temps he vist que la crisi de la ficció és cíclica. Cada trenta anys diem que la novel·la està acabada. Són onades regulars que arriben i se’n van”. Quatre dècades després de debutar, el novel·lista segueix sense saber “d’on ve la curiosa pulsió d’escriure i la necessitat d’omplir pàgines”. Afegeix, amb el posat seriós que no abandona pràcticament mai, com a mínim davant un periodista: “He arribat a la conclusió -provisional- que el motor de la meva literatura és el llibre imaginari que voldria escriure i que mai no aconsegueixo fer”.

stats