JORDI NOPCA

Un lloro, una noia i una secta

L’estrany viatge de Max Delmarc a la novel·la Al piano (2002) va obrir la porta de la història a Jean Echenoz, que a continuació va dedicar tres novel·les a personatges de biografia destacada. Primer va ser el compositor Maurice Ravel ( Ravel, 2006), després l’atleta Emil Zátopek ( Córrer, 2008) i, finalment, el científic Nikola Tesla (Relámpagos, 2010). Sempre disposat a reptes insòlits, Echenoz va entregar tot seguit una miniatura narrativa sobre el gran esdeveniment que marca l’inici del segle XX, la Primera Guerra Mundial ( 14, 2012), i les set narracions que ara aplega a Caprice de la reine (Minuit, 2014) volen ser el preludi de la tornada al present com a matèria literària de l’autor francès.

Fa tres dècades, Echenoz ja era un narrador que calia tenir en compte. Havia debutat amb El meridiano de Greenwich el 1979 -tenia 32 anys- i havia guanyat el Médicis el 1983 gràcies a Cherokee. Si Godard recordava unes paraules de D.W. Griffith sobre els ingredients indispensables per fer una pel·lícula atractiva -eren dos, una noia i una pistola-, Echenoz es planteja una variació interessant, estrambòtica però justificada: perquè Cherokee rutlli només li cal un lloro, una noia i una secta. No són elements qualssevol, perquè l’ocell és d’una espècie rara, la noia amaga la seva veritable identitat i la secta es dedica a adorar la llum del sol en rituals entre patètics i humorístics. El personatge principal del llibre, Georges Chave, ha de superar tots tres obstacles -que amaguen vincles insospitats- amb l’ajuda del seu olfacte intuïtiu.

Cherokee és una novel·la en què els meandres narratius abunden. No és que la trama sigui necessàriament complicada, però Echenoz l’explica alternant l’atenció que dedica als seus protagonistes, i els inicis de capítol sovint despistaran el lector menys concentrat. Chave, un personatge sense ofici ni benefici, va a parar a l’agència de detectius del senyor Benedetti, on treballen Ripert i Bock, “aquella parella d’home alt i prim i d’home baix i gras que ja no és habitual de veure”. Paral·lelament, hi ha un doctor -Spielvogel- a qui han pispat el lloro, el testament dels Ferro, que sobrevola diversos caps (i que tempta uns quants impostors), una parella de policies, un confident, un pinxo que és cosí llunyà de Chave, un mecànic que es fa un tip d’arreglar cotxes... i, de fons, la noia misteriosa, Jenny Weltman, traient el cap en un ritual ple de gent amb túnica blanca. No la deixeu escapar, encara que hi arribeu 30 anys tard, com jo.