CRÍTICA
IRENE PUJADAS

Follar no ho pot ser tot

'Ciutat de mal' de Jaume C. Pons Alorda. Angle. 270 pàg. / 17,90 €

Follar no ho pot ser tot / FIRMA FOTO Zoom

“Jo sempre m’he considerat hiperrealista -diu un dels protagonistes de Ciutat de Mal - perquè la realitat és tan salvatge, tan bèstia, que redactar-la des del realisme que ells entenen com a realisme implica necessàriament un punt de pobresa castrada”. I d’aquí és d’on beu l’excés i el rococó de la nova novel·la de Jaume C. Pons Alorda, guardonada amb el 29è premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler.

Som en una ciutat mutant, bruta i hiperbòlica que ocupa tot el planeta, on els llibres estan prohibits, la natalitat estrictament controlada i la gent s’alimenta de fruita sintètica -tot i que, si tens contactes, encara caces alguna ensaïmada-. La novel·la es cou a tres focs: hi ha un jove acneic amb dos anhels (perdre la virginitat i ser escriptor), una geperudeta majordoma d’una família rica, i una noia embarassada que fuig del govern. Aquestes tres històries desemboquen en un caos amb temporalitat circular, eufòria desbocada i quantitats desmesurades de sexe.

Domina la trinitat: hi ha tres històries paral·leles, tres protagonistes, tres persones narratives i diverses subtrames que es desenvolupen en tríades. És una novel·la que vessa: vessa llenguatge, vessa imatges. És teatral i pomposa. Pons Alorda dialoga amb diverses tradicions, del cànon literari (els jocs de Nabokov, la fatalitat de Faulkner, les investigacions de Borges) a fora del cànon (les beatniks Diane Wakoski, Marge Piercy i Leonore Kandel), l’art (el llenguatge plàstic remet als quadres de R.B. Kitaj, Joan Ponç o l’autor de la coberta, Cristòfol Pons, i Werner Herzog apareix com a personatge) o la tradició mallorquina (Blai Bonet o Joan Miquel Oliver, que a El misteri de l’amor també ens regala genitals descomunals).

Què fa que la proposta no acabi de funcionar? El Modernisme ja va explicitar que el realisme té poc de real, però en l’hiperrealisme de Pons Alorda la festa del llenguatge és tan excessiva que ofega la trama. I ho dic perquè és una novel·la amb voluntat d’explicar un relat, però la narració no acaba de caminar. L’equilibri inicial entre les tres històries es perd en benefici del relat de l’escriptor jove, que també és el més previsible, i les altres històries queden coixes durant bona part de l’obra. Pons Alorda -poeta i traductor de Walt Whitman- desplega imatges plàstiques i ambicioses i situacions surrealistes, i això ho fa molt bé. Però a partir de cert punt la trama queda engolida per les orgies, les vergues gegants, l’embull de cossos i la follia general. Excessivament sadollats, perdem l’interès pel festí carnal i voldríem saber més sobre el món que se’ns havia presentat al principi. El bon sexe és meravellós però, com va dir Javier Krahe, “ no todo va a ser follar ”.