EL LLIBRE DE LA SETMANA
SIMONA ŠKRABEC

Davant el dolor dels altres

'Istanbul istanbul' de Burhan Sönmez. Periscopi Trad. de Pelin Doğan i Miquel Saumell. 296 pàg. / 18,50 €

Davant el dolor Dels altres Zoom

Vaig traduir Necròpolis de Boris Pahor el 2004 i encara ho recordo com un dels reptes més difícils, per la implicació emocional i ètica que aquesta confessió sobre els camps nazis em va exigir. En un simposi sobre la figura d’aquest autor vaig coincidir llavors amb un professor de filologia clàssica de Berlín que el llegia perquè havia patit un càncer infantil.

Amb la seva mare havien desenvolupat tot un rang d’expressions per descriure tant el dolor fiblant com la sensació d’una pressió obtusa, insuportable. Aquest erudit berlinès podia percebre en les dures escenes de la novel·la els matisos que la majoria dels lectors no podem ni imaginar. Diu Burhan Sönmez que el dolor no es pot pas compartir. I és cert. La noció de tortura o de patiment atroç és impossible de transmetre perquè els equivalents no existeixen. La majoria no tenim cap mena d’experiència comparable. Però fins i tot quan algú sí que coneix el dolor físic extrem -com l’hel·lenista alemany-, ¿es pot comparar la denigració a la qual van sotmetre els nazis les seves víctimes amb l’atenció tendra que rep un infant greument malalt?

Què hem de fer, doncs, amb aquesta novel·la sobre l’inframón, amagat al subsol d’Istanbul? Sönmez ens confronta amb un entramat de presons subterrànies. Aquest infern és intransferible en el sentit més literal. Ningú se’n pot fer càrrec, del que experimenta la persona torturada, ni tan sols els companys de cel·la, sotmesos als mateixos suplicis. I, alhora, la novel·la és una prova irrebatible que els recursos de la imaginació són inesgotables. Aquí la dignitat es recobra teixint els relats del no res. I a través de les paraules es creen mons habitables, molt més reals que una cel·la gèlida.

Pensar i crear mons inexistents

La saviesa dels pobles que han acumulat massa dolor per ser digerit, massa injustícia per comprendre cap mena de llei, és aquesta: cal lluitar amb l’única cosa que tenim, la paraula. Cal pensar i inventar els mons inexistents, només imaginables però certs. L’única cosa a què no podem renunciar mai és a aquest poder de creació d’una realitat paral·lela i millor. Com el vell cartògraf que havia dibuixat en un racó del mapa una illa inexistent per preservar així el nom de la seva estimada. Una terra que, ves per on, existeix quan hom més la necessita. L’illa imaginada és un recer capaç d’acollir els nàufrags més enllà de tota possibilitat. I aquesta és la Istanbul de Sönmez, bella, càlida, alegre, olorosa i indestructible. La ciutat somiada, la que persisteix més enllà de tot dolor, com la vida mateix. El dolor no pot pas encegar els ulls perquè aquesta sí que seria una pèrdua definitiva. Cal veure la bellesa, assaborir el gust més dolç de cada instant, regalar l’un a l’altre els fragments d’una felicitat vaporosa, quasi inexistent. Els presoners invisibles, soterrats sota capes i capes d’oblit, colgats per una història de sofriment indestriable i opaca, aquests homes i aquestes dones, joves, vells, alguns bonassos, altres una mica tramposos, els uns lletjos i els altres atractius, tots ells viuen, se sostenen drets, pel fet de regalar-se els uns als altres.

Sönmez no convida a cap mena d’entesa fàcil. Obliga, igual que Pahor, a una actitud vinculant, ètica. Istanbul Istanbul és un llibre que no pot ser simplement llegit. L’experiència de la tortura, incomparable en la seva intensitat, es cola en la consciència del lector com un assumpte íntim, personal, intransferible.

L’agresta bellesa d’aquest llibre es veu subratllada amb l’encert de la traducció. Doğan i Saumell transmeten una llunyania pròxima. És comparable i comprensible aquest dia a dia enyorat dels protagonistes. Però, alhora, aquesta Istanbul somiada és desconeguda, fa venir ganes de conèixer-la, de saber-ne el sabor exacte. Com aquella boirina que flota damunt el mar, la Istanbul es fa present, desconeguda i familiar alhora. La ciutat del terror i del desig ens fa examinar els nostres propis valors.