CRÍTICA
SEBASTIÀ ALZAMORA

Combustió espontània

Angèlica i Rafel' de Miquel de Palol. Comanegra. 319 pàg. / 18 €

Combustió espontània / MARC ROVIRA Zoom

L’editorial Comanegra tanca el seu projecte commemoratiu del segon centenari del Frankenstein de Mary Shelley amb aquesta novel·la de Miquel de Palol, que ha estat precedida per les de Julià de Jòdar, Susanna Rafart, Ada Castells, Jordi Coca, Mar Bosch i Oliveras i Núria Cadenes. Recordem que cada novel·la de la sèrie és independent de les altres, però que totes tenen en comú algun lligam més o menys visible amb el mite frankensteinià i que totes transcorren a Barcelona en un any determinat entre el 1818 (any de publicació de la novel·la de Shelley) i el 2018, que és la data en què se situa Angèlica i Rafel.

És una bona tria tancar un cicle novel·lístic i editorial sobre un monstre amb un autor com Palol, per a qui la monstruositat no és tan sols tema sinó també element constitutiu de la seva literatura. El fet que la novel·la neixi d’un encàrrec no impedeix a Palol convertir-la en una peça especialment feliç i oportuna dins el continu que és la seva obra (així en vers com en prosa), amb vincles a obres majors com El jardí dels set crepuscles i El testament d’Alcestis, i sense que hi faltin els referents i els elements estructurals habituals dels seus llibres, des de la geometria renaixentista fins a la malenconia (Palol sempre escriu malenconia: el gravat de Dürer, els llibres de Burton i Panofsky, etc.), passant per una Barcelona immersa en una total i voluntària degradació, que no és tan sols urbanística i estètica, sinó també intel·lectual i moral, i desplegant la idea que no hi ha pitjor càstig per a l’ésser humà que condemnar-lo a la lletjor.

Angèlica i Rafel, diguem-ho d’una vegada, és una novel·la monstruosament divertida, a condició que el lector participi dels codis de la comèdia negra. Li donen títol, òbviament, els noms dels protagonistes: ella és una agent secreta que té per missió espiar altres agents de la mateixa organització (sota el comandament de l’enigmàtic doctor Pròsper Selinunte: els noms dels personatges formen part de la gran broma), i ell és l’agent espiat, fins que entre ells s’estableix una relació que va força més enllà del que haurien volgut. L’enigma de la història aprofundeix en l’humor macabre: de sobte, una quantitat de persones a Catalunya, sense relació entre elles, entren en combustió espontània i cremen com teies sense que ningú pugui explicar-s’ho. Això podria donar lloc a multitud de metàfores, si no fos que l’autor ens recorda que som a l’any 2018, després de l’1-O, amb Rajoy al poder i el sistema del 78 mostrant obscenament les vergonyes. Angèlica i Rafel conté, per tant, una forta càrrega política (en què l’ egregor, una acumulació d’energia capaç d’influir en el pensament d’una comunitat de persones, hi té un paper clau). I filosòfica, definida així al començament de la història: “L’epifania del superhome és l’efecte de la col·lisió entre Nietzsche i Frankenstein”. I al final: “En la cúspide antiètica per naturalesa de les administracions públiques i corporatives hi ha l’espionatge. Com el No-res en relació amb el mal [...], és l’única llum moral”.

Espero no fer l’efecte d’escapolir-me si dic que una lectura mínimament atenta d’ Angèlica i Rafel excedeix de molt les possibilitats d’una ressenya com aquesta. Passa sempre amb Palol, que a la tesi doctoral de la professora Chiara Giordano, de la Universitat Complutense de Madrid, és equiparat amb Calvino o DeLillo. Palol representa, dins la literatura catalana, una singularitat tan vasta com la que representen aquests autors dins les tradicions italiana i nord-americana, o com la que suposa Cartarescu dins la romanesa. Parlem, doncs, de monstres, i els monstres cal celebrar-los.