Què és el que commou tant de David Copperfield, l’obra de Dickens publicada per entregues entre 1849 i 1850? Potser que, en mil pàgines, el protagonista i el seu cercle de coneixences se’ns arriben a fer tan familiars, tan bategants de vida, que resulta impossible no sentir-se convidat a compadir-nos d’alguns d’ells, els de condició més feble; a emocionar-nos amb els de naturalesa més sublim; a odiar-ne uns quants d’esperit vertaderament abjecte. La novel·la relata bona part de la vida d’un escriptor, però, en realitat, aquest fet -que és escriptor, i d’èxit!- no se’ns fa avinent fins molt avançada la història. Amb més de mig llibre llegit, coneixerem que el narrador està embrancat en la redacció d’un manuscrit autobiogràfic: “Un home que repassa la seva vida com faig jo aquí, pàgina per pàgina...” Més endavant, llegim: “Vaig escriure una narració, inspirada (i no pas gaire remotament) en la meva pròpia experiència”. La pròpia experiència fa referència a la mort prematura de la mare i al temps que el petit David ha de conviure amb el seu segon marit, l’avorrible Murdstone (i amb l’odiosa germana de l’home); als precoços esforços de supervivència del protagonista, acomboiats per la seva mainadera, la sempre sol·lícita Peggotty, i per la temperamental tia Betsey; als estudis del noi, un escarràs de feina; a les seves primeres amistats (la d’aquell encantador de serps d’en James Steerforth; la del fidel i constant Traddles); a les inicials ocupacions, que combina amb els estudis; a la descoberta de l’amor (Dora, primer, l’amor passional; Agnes, posteriorment, l’amor de maduresa).

Llegeixin el pròleg de Chesterton després de llegir la novel·la, altrament potser desistiran de posar-s’hi. Seria una llàstima! Chesterton llança paraules molt dures contra l’obra. Sí que és cert que és un llibre irregular i que, en la meva opinió, revela massa les vicissituds de la publicació fulletonesca: hi ha capítols molt més inspirats que d’altres. Per exemple, el de la tempesta marina o el del comiat de Dora són magnífics, com la majoria dels inicials sobre la noiesa del protagonista (que té les inicials canviades respecte a les de l’autor). Per contra, l’últim sembla escrit amb pressa per acabar. Tant és! També en això l’obra reflecteix molt bé la vida.

David Copperfield ens presenta uns quants personatges memorables. Com el de Ham, el jove malaurat que s’havia de casar amb la bella Emily però que, poc abans de l’enllaç, es quedarà per vestir sants tota la vida (la seva curta vida, en què, després del fondo desengany, es lliurarà a estimar el proïsme). Steerforth, el jove fascinador que enamora tothom... fins que fuig amb la bella Emily. Ara bé, per a mi el personatge més captivador és, també, el més vil de tots: l’humil Uriah Heep. Una infinitat de detalls ens el representen amb una versemblança esgarrifosa. D’aparença francament repulsiva (de cabells rogencs i gairebé sense celles), és un campió de la hipocresia. Mireu com dona la mà: “No pas de la manera habitual, sinó mantenint-se a una gran distància de mi i fent passar la meva mà amunt i avall, com si fos el mànec d’una bomba d’aigua que li fes una mica d’aprensió”. Dickens és tendre i compassiu amb els personatges de què s’enamora, però també pot ser ben cruel amb tots aquells que formen part del bàndol fosc. Com Rosa Dartle, la dona de confiança de la mare de Steerforth: “La seva flaquesa semblava ser l’efecte d’algun foc interior desaprofitat, que trobava una sortida en els seus ulls espectrals”. Per cert, el capítol en què aquesta dona perd els nervis en saber la mort de James és d’una altíssima febre narrativa!

“La natura i l’atzar m’havien convertit en escriptor”. En el fons s’imposa aquell gest d’Agnes d’assenyalar cap al cel. Al final, no queda cap cap per lligar, ni cap dolent que no hagi de pagar la seva penitència (el compassiu i justicier Dickens!). Chesterton i Salinger poden dir missa, però: la novel·la és un esplèndid estudi de l’ànima humana. Quant a la traducció recuperada de Joan Sellent Arús: admirable, modèlica. Qui diria, si no ho sabés, que és un text traduït, tan ben escrit com està en la nostra llengua!