Crítica
JOAQUIM ARMENGOL

Amor i sang a la Barcelona d’avui

'M’enterro en els fonaments', de Manuel de Pedrolo. Sembra Llibres. 282 pàg. / 19 €

Amor i sang  A la Barcelona d’avui / CARLOS PÉREZ DE ROZAS / EFE Zoom

Durant decennis va ser un dels novel·listes més populars i llegits de Catalunya. És un mèrit indiscutible per a un escriptor dedicat íntegrament -i durant 40 anys- a la literatura. Però no és l’únic mèrit, en té molts altres, com la colossal capacitat de treball, la irrenunciable consciència de país i d’home lliure, malgrat la censura i les prohibicions franquistes, i la valentia de voler fer una obra sempre al servei de la llengua i de la llibertat del poble català. Manuel de Pedrolo (1918-1990) és, segurament, un dels autors més incòmodes i prolífics de les lletres catalanes. En total va escriure 76 novel·les, 16 llibres de contes, set volums d’articles a la premsa, 16 peces de teatre, cinc reculls de poesia, dos estudis literaris. També va signar 47 traduccions. I tot aquest corpus ingent i desigual sovint queda eclipsat per l’èxit d’una sola novel·la, Mecanoscrit del segon origen, que no li fa justícia.

Pedrolo, com molts altres autors, somiava una Catalunya independent, però aquesta revolució vital havia de passar, necessàriament, pels joves. Ells l’havien de fer, a través de les idees i la lluita política, i revertir l’ statu quo polític per retornar la llibertat al poble. Calia la protesta organitzada, l’acció, i el mateix en l’àmbit intern familiar, calia trencar amb aquells pares que consentien el règim en nom d’una pau i tranquil·litat imposades. M’enterro en els fonaments (1962) és una novel·la política, de fort calatge ètic i moral, que obliga el lector a posicionar-se davant el cisma de licitar l’ús de la violència i el de cometre, fins i tot, un crim en la lluita per l’anhelada llibertat; l’altra opció és assumir la repressió com a normalitat. Tenim, per tant, dues veus, dos protagonistes enfrontats que ens interpel·len en primera persona. L’un és pare de família, metge de professió, diguem-ne un home de bons costums, amb una hipocresia normalitzada, i que sembla sentir-se la mar de bé vivint en un país ocupat, sota una dictadura. I el fill d’aquest és un jove estudiant rebel de 19 anys, prou imprudent, emprenyat i decebut per intentar alliberar el seu país a través d’un sacrifici idealista, l’amor i la violència. La rebel·lió del jovent contra l’ordre establert.

Pedrolo sabia, sens dubte, armar una bona novel·la, i M’enterro en els fonaments és un model magnífic de novel·la negra i literatura social existencialista. La política, la moral, l’amor, la violència, el sexe... són temes que anuncien el trencament generacional de la dècada dels 60. Pedrolo era un bon observador i retrata molt bé aquells moviments ideològics europeus que acabarien esclatant amb el Maig del 68 a París. La novel·la demostra que res ha canviat gaire pel que fa a Espanya i, per tant, apel·la a la consciència del lector i al moment terrible que viu Catalunya, però també és un exemple perfecte del que pretenia l’escriptor, deixar testimoni del seu temps a través de la literatura. Sembla mentida que Pedrolo, que hauria de ser un símbol nacional contra la repressió de l’estat espanyol del moment, perseguit de forma implacable per culpa de les seves idees, la llengua i la cultura que representa, caigués en l’oblit i fos menystingut durant tants anys. En tot cas, i malgrat la classe política, l’Any Pedrolo ens va dur diverses reedicions de la seva obra, però també el llibre de la periodista Bel Zaballa Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable, un estudi divulgatiu que ens narra la trajectòria vital, literària i política de l’escriptor. S’han tornat a posar en circulació més títols de l’autor, però qui vulgui tenir una visió profunda i completa del Pedrolo escriptor ha de llegir l’assaig de Jordi Arbonès Pedrolo contra els límits. Acabo amb una cita adoctrinadora de Pedrolo que subscric: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies”.