BarcelonaPassejar-se per les oficines de Penguin Random House –situades en un edifici imponent a Travessera de Gràcia– fa respecte: el teletreball ha convertit els grans espais diàfans, habitualment plens d'activitat, en un espai fantasmagòric, tot i que els segells de la casa continuen publicant al ritme habitual. En un despatx de la setena planta ens espera Núria Tey (Barcelona, 1954), directora editorial de nou dels segells del grup, entre els quals hi ha Plaza & Janés, Grijalbo, Rosa dels Vents, La Campana i Suma de Letras. A les prestatgeries hi ha títols d'alguns dels centenars d'autors que ha publicat al llarg d'una trajectòria que va arrencar el 1977 a Grijalbo –quan era una empresa familiar– i que acaba de ser reconeguda amb un dels premis de la fira Liber. Ken Follett. Stephen King. Isabel Allende. Ildefonso Falcones. E.L. James. Julia Navarro. G.R.R. Martin. Rosamunde Pilcher. Tots ells han ajudat a consolidar el bon olfacte de Tey, nom indispensable en l'edició de les últimes quatre dècades

Pensava que a l'hora de preparar aquesta entrevista trobaria una pila d'articles sobre vostè i no ha sigut així. Com és?

Em temo que encara es reconeix més els editors que es dediquen a l'alta literatura. No hi tinc res en contra, però l'etiqueta de bestseller encara és pejorativa. Per què? Jo penso que has voler vendre tants llibres com sigui possible. Si pot ser, tres milions d'exemplars! [riu] Això, esclar, no passa sempre.

Per arribar fins al present –el premi Liber a la trajectòria– hem de remuntar-nos fins al 1977, moment en què va entrar en contacte professionalment amb el sector editorial, des de Grijalbo.

Encara estudiava filologia hispànica, llavors. En aquells moments tenies dues grans opcions, quan acabaves la docència: dedicar-te a l'ensenyament o a l'edició. L'ensenyament no era per a mi, n'estava convençuda, i vaig trobar una feina a mitja jornada a Grijalbo que em permetia compaginar-la amb la carrera.

Com era, Grijalbo, llavors?

Encara era una empresa familiar. L'editor [Joan Grijalbo] era el primer que arribava i segurament l'últim que se n'anava. Havia agafat molt de bagatge a Mèxic, durant l'exili. Allà va treballar amb molts dels autors que vivien allà: a Pere Calders, per exemple, el va tenir de traductor i redactor. Grijalbo publicava, sobretot, ficció internacional d'autors com Mario Puzo –la traducció castellana d'El padrí la va editar ell–, Irving Wallace, Jacqueline Susann. També autoajuda: Grijalbo va ser l'editorial que el va implantar al nostre mercat. Quan, més endavant, vaig impulsar De Bolsillo vaig publicar-hi llibres que encara es venen ara, com ara Tus zonas erróneas, de Wayne W. Dyer, i Cuando digo no, me siento culpable, de Manuel J. Smith. Són títols que estan a l'ombra, perquè no surten a les llistes de més venuts i sembla que ningú els recomani, però es van reeditant constantment.

Què es manté, del sector editorial que va conèixer a finals dels 70?

La relació entre autor i editor. La complicitat hi havia de ser llavors i hi ha de ser ara. Encara que llavors no tinguéssim fax, ni telèfons mòbils, ni correus, ni llibre electrònic, el contacte directe amb el text hi era igual, i comunicar-nos amb l'autor per aconseguir el millor llibre possible era indispensable, com ho continua sent ara.

En una entrevista amb Jorge Herralde l'any passat em deia que "no es pot demanar equilibri a un autor perquè va en contra de la seva natura". Hi està d'acord?

Als autors se'ls ha de fer costat, escriure és una professió molt solitària i és normal que de vegades no se sentin segurs. Necessites algú discret que t'ajudi. O que aquest algú et faci veure que més val aparcar un tema i posar-te amb un altre. La relació amb l'autor és la part de l'ofici que m'ha agradat més, perquè m'ha permès aprendre molt. Darrere de cada llibre hi ha autors molt diferents. En un dia puc haver-me trobat al matí amb Xavier Sala i Martín, a la tarda trucar a Isabel Allende i al vespre comentar una coberta amb Albert Espinosa.

¿Els autors que venen més també són insegurs?

Els que es poden dedicar a l'escriptura al 100% acostumen a tenir un procés creatiu molt metòdic. Ken Follett, per exemple, té a la paret un gran organigrama amb els anys en què passa la novel·la que escriu, amb els personatges i els fets principals. A part de les gires de presentació, Follett fa com la majoria d'autors: es tanca durant llargs períodes de temps a treballar.

Los pilares de la Tierra, de Follett, deu ser un dels llibres més venuts dels que ha editat.

És el més venut a Espanya des que es donen xifres de vendes. Sis milions d'exemplars.

¿De l'etapa a Grijalbo recorda algun altre títol clau del catàleg?

Vam publicar la Lolita de Nabokov. I el Cujo de Stephen King: durant molt de temps després d'haver-lo llegit, quan hi pensava encara m'agafava por. Això és el súmmum de la literatura, aconseguir transmetre sensacions tan poderoses al lector. Tant amb el Joan com amb l'Ana Dexeus vaig aprendre molt, a Grijalbo. Recordo que em portaven a les entrevistes de la fira de Frankfurt. Gràcies a ells vaig aprendre a gestionar molts temes: per exemple, com expliques la teva empresa per convèncer els agents en una gran fira. Aquest any que ha sigut tot virtual no ha sigut el mateix. El component presencial –veure l'altre i improvisar– és fonamental.

El 1994 va començar una segona etapa professional a Plaza & Janés, que des de feia una dècada formava part del grup Bertelsmann. El gran projecte que li van encarregar va ser la creació de la divisió del llibre de butxaca.

L'objectiu era donar vida al fons editorial. La continuïtat en el format trade és molt difícil de mantenir. Des del 1994, a Debolsillo hem publicat 7.400 títols que estan vius. Per tirar endavant el projecte vam haver de vèncer moltes reticències dels llibreters: ens deien que el format era massa econòmic, que els llibres de butxaca estaven mal enquadernats i que les traduccions no eren bones. Es tractava de capgirar tot això. En comptes de guanyar espai a les prestatgeries –perquè no ens hi posaven– vam servir els llibres en expositors. Vam optar també per formats bonics...

¿Va ser un canvi gros, el pas de Grijalbo a Plaza & Janés?

Sí. Va implicar deixar de treballar en una empresa familiar per entrar al món internacional de l'edició. Des de llavors, els companys de feina no només eren a Barcelona, sinó també als Estats Units, a Alemanya o a Anglaterra. L'experiència que em va aportar Bertelsmann i el context alemany per llançar el llibre de butxaca va ser una lliçó que m'ha servit de per vida. Quan estàs en un gran grup, tens les portes obertes per innovar.

Plaza & Janés i Grijalbo van acabar formant part del mateix grup quan el 2001 es van convertir en segells de Random House Mondadori. El grup va créixer encara més quan Pearson va entrar en l'accionariat el 2013. Des de llavors parlem de Penguin Random House. Aquest últim moviment es va donar en plena contracció del sector.

En una empresa com la nostra hem hagut de ser els primers en tot. En llibre electrònic fa quinze anys. Ara en audiollibre. O, durant el confinament, en trobar mecanismes per servir el client directament. En una gran editorial no pots abaixar mai la guàrdia.

La dicotomia entre llibre de paper i electrònic sembla superada.

Els formats conviuen perfectament, però fa uns anys semblava que el paper havia de desaparèixer. Ara ha entrat una tercera possibilitat en joc, l'audiollibre. Quan vam començar a fer-ne hi havia gent que ens preguntava qui voldria llegir llibres al nostre país. Té sortida en els lectors que fan running o que van al gimnàs. Però de moment és un format que es va provant.

¿El llibre físic continua en bona forma?

Sí. Continua venent. El confinament del març i de l'abril va fer que alguns lectors es cansessin de llegir en pantalla. Quan es van reobrir les llibreries, la pujada en el consum es va notar. Es va remuntar bastant ràpid, la davallada d'aquells mesos, que va ser d'un 80%. L'invent del Sant Jordi del 23 de juliol va anar bé. I aquesta tardor no ens podem queixar de com ens està anant.

La pandèmia va afectar l'embranzida de les novetats de febrer i març i va retardar la publicació dels llibres d'abril.

Es van haver de desplaçar els llibres de Sant Jordi per a més endavant. O van passar al juny, a setembre o més endavant. Això ha fet que els plans editorials previstos per al 2021 ja estiguin molt plens. S'està contractant menys per aquest motiu.

Una altra possibilitat per als llibres d'èxit és l'adaptació televisiva.

Sí, ara molts llibres donen lloc a sèries de televisió. Les plataformes necessiten comprar drets perquè tenen una gran quantitat d'oferta. Entre les últimes sèries basades en llibres nostres hi ha Inés del alma mía, d'Isabel Allende, i Valeria, d'Elísabet Benavent. Fa poc vaig viatjar a Madrid per veure el final del rodatge de la sèrie Dime quién soy, basada en la novel·la de Julia Navarro.

¿Han canviat molt les grans tendències al sector editorial?

La novel·la històrica sempre hi és, tot i que té alts i baixos. Als anys 90, quan ja era a Plaza & Janés, es venien molt els llibres d'Alberto Vázquez-Figueroa i els de Dominique Lapierre. Una de les novel·les que van tornar a disparar el gènere històric va ser La catedral del mar, d'Ildefonso Falcones, el 2006. Sis anys després, la trilogia d'E.L. James de Cincuenta sombras de Grey va posar de moda la sex novel barrejada amb la novel·la romàntica, però ara està de baixa. El llibre polític també és una constant.

¿I ara? ¿Seran una tendència, els llibres sobre la pandèmia de coronavirus?

El primer llibre sobre la pandèmia el vam publicar nosaltres. Era una actualització de Les grans epidèmies modernes, de Salvador Macip. Després hem publicat Vocació de metge, de Marc Ramentol, abans que fos escollit secretari de Salut de Catalunya, i L'endemà de les grans epidèmies, de l'historiador José-Enrique Ruiz Domènec. Quan va començar el confinament ens vam adonar que els llibres que de cop es tornaven a vendre molt eren els de ioga, els de com fer pa i els de com ser feliç. Tot el que ajudés a trobar un equilibri a casa.

¿Alguna cosa més?

Una autora que venem molt és Anne Jacobs. Potser no n'has sentit a parlar mai...

Reconec que no.

És una autora alemanya que ve del catàleg de Bertelsmann. Ambienta les seves novel·les a principis del segle XX, i les històries que presenta són mig romàntiques i mig d'intriga. Només a Espanya n'hem venut 300.000 exemplars.

No tots els llibres que es publiquen poden ser èxits així.

Per tenir un èxit has de fracassar moltes vegades. T'enamores de novel·les que a vegades no funcionen, però el que és important és aconseguir que els números quadrin. Fins ara he portat nou segells que publicaven un total 25 novetats al mes. Això són unes 250 novetats a l'any. Lògicament jo no em dedico a llegir tot el que publiquem: per poder fer bé una feina com la meva has d'orquestrar un equip molt bo i confiar-hi.

Quan va recollir el premi de la fira Liber va dir que la feina de l'editor no és "estar tot el dia anant a sopars i de festa amb els autors, sinó que és una feina dura". Per què?

És una feina sense horaris. Els has d'intentar respectar al màxim, però si et truquen des de l'Amèrica Llatina o des dels Estats Units a una hora que per a tu és intempestiva has de ser allà. Si t'agrada el que fas t'ho passes molt bé. A mi m'encanta el contacte amb els autors, però també les reunions improvisades a l'oficina, o passar-me una tarda sencera llegint i revisant textos de contra.

Una altra de les autores que l'han acompanyat durant anys és Isabel Allende.

La vaig començar a portar el 1997, amb Afrodita, un llibre de cuina que va escriure després que la seva filla morís. Hem continuat treballant juntes fins ara. El seu pròxim llibre surt al novembre a Plaza & Janés, Mujeres del alma mía. Una de les meves obsessions ha sigut pensar en Espanya i l'Amèrica Llatina alhora. No puc pensar la programació creient que estem sols, cal veure què poden compartir.

Un dels projectes que des de Random House Mondadori va impulsar el 2002 va ser l'editorial Rosa dels Vents.

Ja a Grijalbo havíem fet una col·lecció en català, que dirigia la Montserrat Roig i que es deia Plec de Setze. Anys després em vaig inventar Rosa dels Vents, encara que per a Bertelsmann no era prioritari fer llibres en català, que vendrien un 10% del total castellà i que en molts casos requeririen pagar traduccions. Quan obres un segell el pots promocionar tant com vulguis, que fins que no tinguis un bombazo no et coneixerà ningú. En el nostre cas va ser la traducció de Falcones, L'església del mar, el 2006. Va ser el llibre de Sant Jordi més venut d'aquell any, en castellà i català.

Rosa dels Vents ha incrementat el ritme de publicacions aquests últims cinc anys.

Des de fa un temps, tots els llibres en català de la casa els canalitzem a través de Rosa dels Vents i La Campana. Quan presentes projectes, està bé seguir els números. Al cap d'un temps d'haver publicat un llibre t'adones de si t'has equivocat o no. Per exemple, potser hauries hagut de fer un tiratge més curt i reeditar més ràpidament. En una multinacional et pots equivocar. En una editorial petita un error gros et pot fer plegar. Tot això ho dic amb un gran respecte per les editorials petites: han de tenir el seu territori i conviure amb tots nosaltres. I sovint ens donen lliçons.

¿En quins llibres ha treballat per als pròxims mesos? No me'ls podrà dir tots, només li demano dos o tres apostes.

En no-ficció destacaria l'assaig Les estructures elementals de la narrativa, d'Albert Sánchez Piñol, un llibre sobre com s'escriuen totes les grans històries. En ficció publicarem Un món sense l'Oriol Gante, el nou llibre de M. Mercè Cuartiella, i un thriller rural català, La noia del vestit blau, de Laia Vilaseca, una autora que ja ha triomfat a Amazon autoeditada.

Ha fet 66 anys, però continua al peu del canó.

Necessito un canvi de rutina i abaixaré el ritme, però no em retiro. Estic en procés de traspàs d'autors i de la meva divisió de segells, que ha tingut una facturació important, a Juan Díaz, que porta més de vint anys a la casa.

Com s'imagina d'aquí cinc anys?

Desenvolupant la creativitat dels altres, igual que ara. Pensant idees o projectes, ja sigui des de l'editorial o vinculada a les llibreries. Un editor sempre fa coses, no es pot aturar.