BarcelonaAl despatx on Jorge Herralde (Barcelona, 1935) treballa, encara a diari, un gran escriptori ple de llibres i papers evidencia la feina a la qual ha dedicat els últims cinquanta anys, la lletra impresa. Herralde va fundar Anagrama el 1969. Tot i que en un principi l’edició de textos polítics el va ocupar especialment, el gust per la literatura va anar guanyant terreny, i mig segle després pot presumir de tenir al catàleg premis Nobel com Patrick Modiano i Kazuo Ishiguro i referents de les lletres contemporànies com Michel Houellebecq, Julian Barnes, Amélie Nothomb, Martin Amis i Emmanuel Carrère. També autors ja morts –però amb l’obra ben viva– com Vladimir Nabokov, Raymond Carver i Jack Kerouac. Anagrama ha sigut la casa durant anys d’Enrique Vila-Matas, Roberto Bolaño, Javier Marías, Siri Hustvedt i Paul Auster.

Una de les definicions més divertides que ha donat al llarg dels anys sobre una editorial surt a ‘Flashes sobre escritores y otros textos editoriales’ (Ediciones del Ermitaño, 2003). Diu que "és una màquina sadomasoquista de donar i rebre dolor i plaer".

Té a veure específicament amb la relació d’un editor amb els autors. Li dones plaer quan li publiques un llibre, sobretot si és novell, però també el vas satisfent al llarg de la seva carrera quan continues llançant les seves novetats. La política d’autor és clau malgrat els alts i baixos comercials.

Hi ha la part de rebre dolor, també.

Sí. L’editor rep dolor quan un autor teòricament molt a gust amb l’editorial rep una oferta temptadora, que no té res a veure amb les vendes previstes, i decideix marxar. El dolor pot ser molt gran quan es fa sense maneres. L’únic que s’exigeix en aquests casos és una certa correcció, però això passa poc sovint.

John Banville va deixar de publicar a Anagrama amb maneres. És una de les excepcions. Els autors que han marxat per altres camins no apareixen a ‘Un día en la vida de un editor’ (2019). L’editor ha de saber callar, sobretot per escrit.

És una feina implícita en la feina d’un editor. Naturalment, en alguna xerrada llarga i relaxada pots deixar escapar "certes indiscrecions".

Anagrama celebra aquest 2019 els 50 anys. Si recordem els seus inicis veurem que en un primer projecte s’havia de dir Crítica, nom que el 1976 passaria a ser el d’una altra editorial, fundada per Gonzalo Pontón i Xavier Folch.

Malgrat que els primers anys la meva vocació va ser literària, als anys 60, amb tota l’excitació política del moment –el Maig del 68, la Revolució Cubana i la Xinesa, Itàlia amb Lotta Continua, ‘autonomia operaia’ i el Partit Comunista, l’esquerra extraparlamentària alemanya, liderada per Rudi Dutschke, a qui li van fotre un tret el 1968– la cosa havia començat a canviar, perquè el franquisme ja no era tan coriaci ni blindat, espantós, amb el suport de l’Església catòlica i el nacionalcatolicisme: començaven a aparèixer escletxes, entre les quals la més destacada havia sigut la llei Fraga del 1966. En aquella època jo em sentia comunista malgrat que no militava. Durant molts anys vaig ser company de viatge o ‘tonto útil’, trieu la forma preferida. El meu objectiu era fer una editorial molt política i radical, com es pot veure al catàleg, que agrupés tota l’esquerra heterodoxa del món mundial, amb Rosa Luxemburg, Trotski, el maoisme, l’anarquisme, la Internacional Situacionista... I molts més. Durant els anys 70 teníem cinc col·leccions polítiques. El primer que vam publicar va ser ‘Los procesos de Moscú’, de Pierre Broué, que era una crítica des de l’esquerra als processos viscuts a l'URSS. Per afinitats o desitjos personals jo publicava llibres a l’esquerra del Partit Comunista i del PSUC. També tenia col·laboradors de la part esquerra del PSUC, com Manuel Sacristán, Paco Fernández Buey, José Ramón Capella, que va publicar un assaig amb el pseudònim de Max Abel, ‘Fragmentos de un discurso libertario’... La censura va segrestar el llibre.

Abans de l’editorial l’imagino conspirant per tirar el projecte en bars i restaurants de la ciutat.

A l’Estevet ens vam conèixer la majoria de gent del grup, el que n’hi podríem dir la pre-Gauche Divine. També ens trobàvem al Whisky Club, un bar on hi havia una barreja molt estimulant de gais i lesbianes, algunes d’elles de certa edat, amb unes amants guapíssimes. Allà ens reuníem molta gent del món de les lletres, no necessàriament lesbians. [riu] Hi anava Jaime Gil de Biedma, Luis Marquesán, Álvaro Rosal, Jacinto Esteva i Luis Goytisolo. També ens trobàvem a l’Stork Club. Érem gent d’esquerres, més o menys cultes, i amb una gran desimboltura en el tracte. Entre els amics que ens vèiem més, Carlos Durán, Octavi Pellissa, Vicente Aranda, Pere Garcés i el Perich, també ens vèiem al pub Tuset i més endavant al Sot i al Boccaccio. Al Sot hi vam anar molt les setmanes anteriors a la mort de Franco, que van causar un gran perjudici als nostres fetges perquè anàvem celebrant ‘el fet biològic’ de la mort del dictador. El mateix dia que va morir recordo que vaig sortir de l’hotel Colón, on una periodista francesa em feia una entrevista, vaig pujar per les Rambles, que estaven desertes, i a dalt vaig trobar-me un grupet amb Lali Gubern, a qui coneixia de la llibreria Leteradura. Vaig anar cap a un altre dels bars on fèiem més tertúlies, el 292 de carrer Diputació.

I dels que més endavant serien editors, qui més hi havia? Penso en Xavier Folch, J.M. Castellet, Carlos Barral...

Em sembla que cap.

Els va conèixer quan ja havia començat?

No, abans, però no gaire abans.

Podríem pensar que aquesta nocturnitat afectaria la seva vida d’editor, però al seu últim llibre dedica un text a repassar la rutina setmanal. Els caps de setmana, per exemple, surt molt poc de casa.

Després d’una setmana frenètica a l’editorial, o d’activitat editorial (presentacions constants i viatges), el divendres a la tarda tornava a casa i dedicava el cap de setmana a la lectura reposada de manuscrits. Dissabte i diumenge eren dies de quedar-se a casa. Algun dia podíem sortir i anar a veure galeries d’art, però no era tan habitual. Era un plaer estar a casa amb un manuscrit i temps per davant, amb bolígraf i 'post-its', les meves eines de treball imprescindibles, i llegir-lo fins que l’acabava. Si era hora de dinar menjava una mica de fruita perquè la digestió no interferís en l’edició: era molt important que no se m’ennuvolés el cap. Quan editava el llibre d’un autor espanyol sovint li trucava quan havia acabat per comentar el que en pensava. L’Álvaro Pombo, per exemple, es va sorprendre una vegada que em queixava que fes servir un terme molt abstracte i filosòfic. Em deia que era un concepte que feia servir Baudrillard. "Yo también he leído y publicado a Baudrillard –li vaig respondre–. Pero imagino que el 95% de los lectores de la novela no lo habrán leído o no les habrá impresionado lo bastante para recordarlo". Els caps de setmana eren oasis de lectura molt gratificants.

En un altre text explica quines són les tres feines que ha de tenir un editor amb els seus autors. Hi ha la feina de lector atent de manuscrits, però també ha de ser el seu "psicoanalista silvestre" i "company de copes i de viatges".

Hi ha autors amb els quals tens una afinitat i complicitat molt gran i t'ho passes molt bé. Per a mi aquestes dues altres feines no són un deure, sinó una gratificació addicional. Quan parlo de psicoanàlisi silvestre vull dir calmar els egos, per exemple. Els escriptors i els artistes són, en general, persones fràgils i insegures, i també poc o molt vanitoses. Però aquestes són característiques intrínseques a la feina creativa. No se li pot demanar equilibri a un autor perquè va en contra de la seva natura. Cal acceptar-la i conviure-hi.

Però això no sempre és fàcil.

És una de les tasques més difícils i a vegades mal resoltes.

L’escriptor té un psicoanalista, però l’editor quin psicoanalista té?

L’editor ha de tenir una confiança il·limitada en els seus recursos.

Ha de ser ‘resilient’, per fer servir una paraula que es fa servir molt.

Sí, ha de ser ‘hiperresilient’, és imprescindible que ho sigui. Però no només pels autors, sinó també pels agents literaris, amenaces de grans grups, capricis de determinats crítics... una pila d’elements. Un dels paràgrafs que millor defineix els autors és Edmond Buchet, de Buchet/Chastel. Diu: "Alguns dels nostres autors són espantosament gelosos. Si dedico més publicitat a un que als altres m’exposo a autèntiques escenes. Les ferides de vanitat són les que segurament es tanquen amb menys rapidesa, queden com una ofensa permanent a aquella personalitat exterior, l’única, per desgràcia, que anhelen tants escriptors. Cal dir, per disculpar aquests últims, que en general són grans nerviosos". I una mica més endavant: "Han posat en els seus llibres el millor d’ells mateixos, han volgut expressar un missatge que consideren únic o, com a mínim, preciós. Com no han de patir si se senten descartats, menyspreats o simplement no preferits?"

Al final, Buchet diu que li agradaria seguir el consell de Grasset d’editar només "autors morts o estrangers".

Sí, el problema és que els autors morts tenen viudes. N’hi ha d’admirables, però d’altres que són tot el contrari.

Hi va haver un editor francès que va ser un dels seus referents a l’hora de començar Anagrama. Era François Maspero.

En aquella època d’exaltació revolucionària, entre els meus ídols hi havia François Maspero, el més monogràficament polític de l’època, que estava a l’esquerra del Partit Comunista, molt amic de Fidel i el Che. Maspero tenia, a més, una excel·lent llibreria que es deia La Joie de Lire, al Quartier Latin, on s'hi podia trobar la literatura mundial d’esquerres en tots els idiomes. Un dels 'hobbies' dels joves ‘progres’ era robar llibres, perquè al·legaven que el propietari era per definició burgès, i calia robar-li sense contemplacions. Al cap d’uns anys, Maspero va haver de tancar la llibreria perquè li robaven massa. Tenia altres referents, a finals dels 60: el Pepe Martínez, un bon amic, editor de Ruedo Ibérico a París que publicava aquells llibres que no podien passar la censura, i que quan va tornar a Espanya durant la Transició es va convertir en un testimoni incòmode de l’acomodament dels seus amics a un règim menys radical. Li van fer bastant el buit, i ho va viure bastant malament. Quan va tornar aquí se li va fer una gran rebuda a la galeria Maeght.

Més endavant, tres editors que va tenir en molt bona consideració van ser Klaus Wagenbach, Christian Bourgouis i Inge Feltrinelli.

N’hi ha més. Al principi també seguia molt les Éditions de Minuit, dirigides per Jérôme Lindon, Feltrinelli i Grove Press, dels Estats Units, que publicaven llibres atrevits i segrestats, des de la radicalitat política fins a l’avantguarda cultural i sense manies. Einaudi també publicava literatura sensacional. L’amistat amb Wagenbach, Bourgois i Inge Feltrinelli va començar quan Anagrama ja existia. Érem el quartet d’editors inseparables de l’època.

A ‘Un día en la vida de un editor’ apareixen també els problemes amb la censura que va tenir Anagrama durant els anys 70. El 1974, el llavors director general del llibre, Ricardo de la Cierva, va declarar que es podia publicar Lenin perquè era "un clàssic del pensament occidental".

Van aparèixer al cap de poc tres edicions simultànies d’un dels seus llibres més indigestos i, per tant, menys conflictius, ‘Materialismo y empiriocriticismo’. Jo vaig publicar ‘Cuatro tesis filosóficas’ de Mao Zedong, "un clàssic del pensament oriental". El període d’obertura de Ricardo de la Cierva va ser molt breu.

A principis dels 70 s’havien segrestat llibres de Noam Chomsky, de l’advocat Jacques Vergès i un volum de converses amb Pasolini.

Durant l’etapa en què Franco encara era viu els segrestos es podien més o menys entendre. Quan ja havia mort i hi havia el ploramiques d'Arias Navarro, en dos mesos ens van segrestar cinc llibres consecutivament, com un d’Aleksandra Kol·lontai sobre l’oposició obrera a la Rússia dels anys 20. Això obeïa, de manera erràtica, a l’intent de matar editorials com la nostra. Segrestant-nos els llibres se’ns ofegava a nivell financer. L’objectiu era que acabéssim tirant la tovallola.

Va ser a principis del 1976, quan un grup de 22 editors de Barcelona, als quals s’hi van sumar 18 editors de Madrid, van escriure una carta de protesta al ministre de Justícia de l’època, Antonio Garrigues Díaz-Cabañete, on exigien el sobreseïment dels processos oberts.

S’hi van sumar Einaudi, Feltrinelli, Adelphi i Laterza, que també van enviar la nostra carta al ministre. Ens va dir, resumint: "Yo no sé nada, a mí que me cuentan!" Com que era un ministre accidental, no sabem quin paper hi va tenir, però al cap d’uns mesos es van aixecar els segrestos.

L’única editorial que no va voler donar suport al grup va ser Proa.

Em va trucar, molt afligit, Joan Oliver, a qui coneixia i admirava molt. No era cosa d’ell, el director editorial de Proa, sinó del propietari, Joan Baptista Cendrós. Va ser un prohom molt ric, dels que ajudaven la cultura catalana, però no ens va donar suport en aquells moments.

També l’Assemblea de Catalunya va rebutjar donar-los suport.

En aquells moments, el PSAN [Partit Socialista d’Alliberament Nacional] tenia molt de pes.

Anagrama era una editorial sobretot política als anys 70, però també hi havia col·leccions com 'La educación sentimental', 'Contraseñas' i la breu 'Textos', que va publicar Pavese, Sartre, Lévi-Strauss i Artaud en català.

Des del començament vam publicar assajos literaris –el número 2 va ser un llibre sobre ‘Les relacions perilloses’ de Choderlos de Laclós–, però també als Cuadernos hi havia textos literaris, com els de Gombrowicz, o els ‘Dos pastiches proustianos’ de Llorenç Villalonga. És veritat que aquests llibres quedaven a l’ombra dels textos polítics que publicava Anagrama, i també perquè competia, entre moltes cometes, amb Barral Editores, i també amb Seix Barral i Lumen. El nostre pes específic era molt petit per imposar-nos. Però vam començar a trobar un forat amb Contraseñas el 1977, que no tenia a veure amb cap col·lecció espanyola ni internacional. Hi publicàvem els autors del Nou Periodisme –com ara Tom Wolfe–, però també Charles Bukowski, Copi, Richard Brautigan... Eren els ‘chicos malos’ de la literatura universal.

Tot i així, entre el 1977 i el 1981, moment en què comença la col·lecció 'Panorama de narrativas', Anagrama passa per un període de crisi.

L’èxit de Bukowski i altres autors no va aconseguir pal·liar el desencant polític. La gent va deixar de llegir dràsticament els llibres polítics que publicàvem, nosaltres i altres editorials. 'Panorama de narrativas' va començar amb molt bons autors, però la majoria eren molt poc coneguts en aquells moments, com Jane Bowles, Grace Paley i Ruggero Guarini. També Joseph Roth, de qui vam publicar ‘La leyenda del santo bebedor’ amb un pròleg de Carlos Barral per raons més que lògiques, i ‘Amor por un puñado de pelos’, de Mohammed Mrabet i Paul Bowles, prologat en aquest cas per Juan Goytisolo. La col·lecció va tenir molt bona acollida. Els llibres eren d’un àmbit diferent però connectaven amb els mateixos lectors i amb altres de nous. Com deia la llibretera de Cinc d’Oros, la llibreria roja per excel·lència de Barcelona, tenien els mateixos clients, però els que abans llegien Lenin i Marx s’havien passat a Chandler i Highsmith. Els aires del temps havien canviat.

Els llibres de Highsmith que va publicar Anagrama van ser molt ben rebuts.

Highsmith era poc coneguda, es considerava llavors una autora de quioscos. Les seves noves agents del moment, Mercedes Casanovas i Michi Strausfeld, ens la van oferir a diversos editors, entre els quals hi havia Alianza i Alfaguara. Nosaltres vam començar apostant fort per ella. Els tres primers llibres de Ripley van ser apoteòsics. Recordo que a la Fira del Llibre de Madrid se’ls emportaven tots tres alhora. En un any i mig vam publicar vuit llibres de Highsmith, i això va ser fonamental. Un altre llibre que va ser fonamental, a mitjà i llarg termini, va ser ‘La conjura de los necios’, de John Kennedy Toole.

Vostè és de la meitat del món que troba divertides les peripècies d’Ignatius Reilly.

Sí, em fa riure molt. Soc molt sensible al sentit de l’humor en registres molt diversos.

De Kennedy Toole a Tom Sharpe, o P.G. Woodehouse. I també Martin Amis.

Sí, ells i molts altres.

Així com pel que fa a la consciència política, el 'Qu’est-ce que c’est la littérature’, de Sartre, va ser molt important, hi ha algun autor amb sentit de l’humor que el marqués especialment?

Woodehouse em va contagiar una certa tendència a la ironia i a verbalitzar-la de tant en tant.

És el que s’ha comentat en algunes ocasions, la ‘llengua maliciosa’ de Jorge Herralde.

Més maliciosa que destralera.

Kennedy Toole va ser un èxit gradual.

La primera edició de 4.000 exemplars va trigar cinc o sis mesos a esgotar-se. Va sortir la primavera del 1982. Durant les vacances el va descobrir molta gent i el vam haver de reeditar. En vam fer una reimpressió cautelosa, de 1.000 exemplars, i es va esgotar de seguida. Des de llavors no hem deixat de reeditar-lo. N’hem venut mig milió, una xifra similar a ‘Seda’, d’Alessandro Baricco.

Encara funciona tan bé com abans, Highsmith?

Després de dècades de glòria gràcies a títols molt diversos –la seva obra és prolífica– va caure en un petit purgatori, cosa que no entenc però que passa amb altres autors. Últimament hem publicat amb bastant èxit els seus contes complets.

En el cas dels editors barcelonins ha parlat sovint de la feina de Beatriz de Moura (Tusquets) i d’Esther Tusquets (Lumen). Més recentment també ha mencionat Jaume Vallcorba (Quaderns Crema i Acantilado).

Vallcorba va ser un excel·lent editor, sense discussió. A l’època de Quaderns Crema era un editor desconegut a l’estranger, i gràcies a les traduccions d’Anagrama de Sergi Pàmies i Quim Monzó es van publicar també en editorials franceses i d'altres països amb les quals jo tenia contacte. Amb Vallcorba vam tenir una relació molt cordial durant els anys de Quaderns Crema, i també als inicis d’Acantilado, però després vam tenir algun entrebanc, perquè més que com un col·lega i amic em veia com un competidor, en els moments d’auge d’Acantilado. Jo ens veia més aviat com catàlegs complementaris. Ell tenia més tirada a l’assaig, com l’Adelphi de Roberto Calasso. Calasso, però, té un catàleg de literatura internacional molt potent, amb una biblioteca Nabokov, tot Borges, Milan Kundera... i, finalment, tot i que havia sigut molt esquerp amb la literatura espanyola, va fer alguna concessió. En casos com el de Javier Marías, Roberto Bolaño i tants altres autors en castellà sempre els proposava a Adelphi i Feltrinelli, i si em deien que no buscava altres opcions.

Va passar així amb Bolaño?

Bolaño va sortir durant molt de temps a Sellerio –igual que Sergio Pitol i Enrique Vila-Matas–, una petita editorial de Palermo que fa uns llibres molt bonics però que tenen una promoció bastant fluixa. Poc després de ‘Los detectives salvajes’ va arribar ‘2666’ i vaig haver de treure’m el casc d’editor amic i posar-me el casc d’agent. Vaig parlar amb el director literari de Mondadori, que em va passar una oferta considerable. Però al mateix temps vaig parlar per telèfon amb Calasso i es queixava que vengués Bolaño a Mondadori. Li vaig dir que portava 30 anys rebutjant els meus autors i que tenia una bona oferta. "Si no ets capaç d’igualar-la dilluns Bolaño serà per a Mondadori", li vaig dir. Calasso va passar l’oferta, finalment. I després de publicar ‘2666’ ha anat recuperant els altres llibres de Bolaño.

Els autors llatinoamericans han format part del catàleg d’Anagrama des de fa molt de temps. La repercussió d’Anagrama en alguns països de l’Amèrica Llatina ha sigut tan notable que en una entrevista va arribar a afirmar que els llibres de l’editorial estan "més ben instal·lats a Mèxic i Buenos Aires que a Barcelona o Madrid".

Sense els lectors espanyols i catalans Anagrama no s’hauria consolidat de la mateixa manera. És veritat, però, que a Mèxic hi ha hagut una passió pels llibres d’Anagrama. Recordo que al DF anava a les llibreries Gandhi i d’altres i n’hi havia que tenien una taula sencera –molt cobejada– dedicada als nostres llibres. Anava molt de llibreries pel DF acompanyat de Sergio Pitol, que era un gran amic. Quan veia com estaven posicionats els llibres d’Anagrama em pujava l'adrenalina. Una gran notícia era constatar que hi havia molta gent jove que comprava els Compactos d’Anagrama, que els tenien com si fossin la Bíblia. De Mèxic em crida l’atenció el fanatisme cap a l’editorial. Amb l’Argentina hi ha hagut també una gran complicitat. És el país de l’Amèrica Llatina més culte, amb una enorme diferència. I ho és més, també, que Espanya.

Els Compactos d’Anagrama també van fer furor entre els estudiants d’aquí. Si penso en la meva pròpia experiència com a universitari, recordo haver vist força llibres de Bukowski, de Tom Sharpe, ‘La conjura de los necios’, de John Kennedy Toole, i ‘En el camino’, de Jack Kerouac.

Durant dècades, Tom Sharpe va ser un autor importantíssim per a nosaltres. Tots els autors anglesos que venien aquí, que vaig batejar amb el nom de British Dream Team [Martin Amis, Ian McEwan, Julian Barnes...], va costar anys que els seus llibres es venguessin prou bé. Els periodistes li preguntaven per Tom Sharpe i a ells els sorprenia molt, perquè a Anglaterra se’l coneixia molt menys que aquí.

Hauria sigut el mateix Anagrama des de Madrid que quedant-se a Barcelona? No es va plantejar mai anar-se-n’hi?

No hauria tingut cap sentit. Jo soc català, i com tantes altres famílies d’aquí la part paterna era castellana i la materna catalana no, catalaníssima. Tenia parents d’Esquerra Republicana i d’Estat Català. Em sento molt còmodament bilingüe. La meva llengua materna és el català. Quan era petit, a casa hi teníem una àvia de Sarrià de Ter, i parlàvem català. Al col·legi, però, tot era en castellà, menys el ‘recreo’: una part dels companys que parlaven castellà entre ells, perquè hi havia famílies del País Basc i d’altres llocs, com els Goytisolo, Azcoitia, Gamboa... però després hi havia un grup ampli que parlava català, entre els quals hi havia 'pijos' catalans que parlaven en castellà com els Vilademiu, els Sensat i els Echegaray. Quan més endavant em vaig polititzar més em sentia més a prop de l’internacionalisme proletari, com tocava, que de les conyes nacionalistes, en cap sentit, i de cap país.

Durant els últims anys hi ha hagut una voluntat estructural de dividir la capitalitat editorial espanyola entre Barcelona i Madrid. Hi ha editorials que no només han traslladat seus, sinó que treballen des de Madrid.

A Catalunya hi ha els dos imperis editorials més importants de gairebé tot el món, Planeta i Penguin Random House. Pot ser que tinguin part dels seus treballadors a Madrid, però el nucli dur i important és a Barcelona. Amb Planeta és indiscutible. En el cas de Penguin Random hi ha segells a Madrid, però les decisions es prenen a Barcelona. I si mirem les editorials que han nascut durant l’última dècada n’hi ha moltes d’aquí: Blackie Books, Libros del Asteroide, Minúscula... I també n’hi ha moltes en català, evidentment.

Per citar una expressió seva, els ‘corsaris’ –que són els que de tant en tant han incorporat autors d’Anagrama als catàlegs– viuen aquí mateix.

I tant. Hi ha pocs corsaris, però són molt actius, i sobretot treballen en un segell concret.

Què me’n diu de la relació amb les agències literàries? És més constant ara que fa uns anys?

Aquí hi va haver Carmen Balcells, que va tenir molt de poder. Era un ‘santa Claus per als autors, però també Orson Welles a ‘Sed de mal’ per a molts editors. La vaig conèixer a Cadaqués a finals dels 60. Havíem tingut una relació cordial i estretíssima que va anar variant al llarg dels anys. Em va fer unes quantes malifetes bastant fortes perquè els seus autors guanyessin més diners, cosa que s’entén. A part d’això, he de dir que soc molt amic de moltes agents, com ara Isabel Monteagudo i Maru de Montserrat [International Editors’Co], però també d'Antonia Kerrigan, amb qui fem sopars ritualment [Antonia Kerrigan Agencia Literaria]. Som íntims amb la Mercedes Casanovas, o amb la seva filla, que ara porta l’agència [Casanovas & Lynch]. A Madrid hi ha Raquel de la Concha, que és com una Balcells en miniatura. No recordo cap entrebanc fort, però sí unes quantes complicacions amb la Raquel i una relació sovint tempestuosa amb Balcells.

I amb les agències internacionals?

Amb el famós Andrew Wylie hi tinc una relació d’amistat des de fa dècades. Vaig conèixer Wylie quan començava. Es distingia per no tenir cap pietat pels seus col·legues. Hi ha aquella màxima que diu ‘perro no come perro’. Ell deia que menjava el que preferia. Amb editors podia ser bastant brusc, però és bon lector i amant de la bona literatura i de l’edició ben feta. Hi ha cinc editors que hi podíem acudir directament: Adelphi, Gallimard, Hanser, Companhia das Letras i Anagrama. Quan va agafar els drets de Sebald es va adonar que estava molt mal editat i ens el va oferir a nosaltres cinc. Les condicions eren dures, però no impossibles, com a vegades feia Carmen Balcells. Amb Wylie hem tingut bona relació, i diria que Anagrama li ha fet de 'scout' involuntari en diverses ocasions, des de Claudio Magris fins a Antonio Tabucchi i diversos autors francesos... Ell n’ha agafat els drets després que els publiquéssim nosaltres durant un temps. També he de dir que d’aquests autors que ara representa ell no me n’ha tret cap.

El desembre del 2010 Anagrama va donar una notícia decisiva per al seu futur, la compra per part de Feltrinelli. Més d’un es devia preguntar llavors si aquest canvi representaria la fi d’Anagrama.

En vuit anys no han interferit per res en l’editorial. Una de les millors amigues de la meva vida ha sigut Inge Feltrinelli. Amb en Carlo, el seu fill, també hem tingut una relació boníssima.

Els lectors d’Anagrama no hem vist grans canvis en els llibres que publiquen.

N’hi podria haver demà mateix, però fins ara no ha passat, perquè el programa l’ha fet Anagrama sempre. En el món del periodisme hi ha excel·lents professionals, però també hi ha periodistes desinformats que se les donen d’'enterats'. N’hi va haver d’aquí i d’allà que van dir que es notava que Feltrinelli incidia en la programació perquè hi havia més autors italians, i és radicalment mentida, n’hi havia més al començament de 'Panorama de narrativas' que ara. Una particularitat d’aquesta última dècada ha sigut que hi ha hagut força autors francesos que han arribat al cim, com és el cas de Carrère.

També el de Patrick Modiano, premi Nobel de literatura 2014?

No. El cas de Modiano, un autor que m’agrada molt, és diferent. Als principals països el publicaven excel·lentíssims editors –i aquí havia sigut l’Alfaguara de Jaime Salinas–; però a tot arreu se’l va deixar caure perquè era un autor molt minoritari. Un dia em va caure a les mans ‘Un pedigrí’ [2005] i em va semblar tan bo que vaig decidir fer-me el regal de publicar-lo [el 2007]. A partir de llavors hi va haver una redescoberta de Patrick Modiano: va passar de vendre’n 300 a vendre’n 2.000. El llibre anterior a ‘Un pedigrí’, ‘Accidente nocturno’, s’havia quedat sense editor a Espanya, i jo tampoc m’hi havia interessat, però després d’’Un pedigrí’ en vam anar publicant totes les novel·les i en vam recuperar alguns títols. Molt inesperadament li van donar el premi Nobel, perquè poc abans se li havia donat a Le Clézio, que és de la seva generació. Després del Nobel es va vendre una mica més, però Modiano no pot ser un 'bestseller' ontològicament parlant.

És un autor de tracte difícil.

El vaig conèixer a Estocolm el dia de la cerimònia del premi Nobel, a l’hotel on s’allotgen els editors i els premiats. Va ser molt agradable i encantador, però té una timidesa tan patològica que amb prou feines no surt de casa. A Barcelona, per exemple, no ha vingut mai, i mira que l’hem convidat vegades. Al principi del discurs se’l veia dubtós i tremolós, però ho va fer molt bé. El dia següent de la cerimònia els reis de Suècia feien un dinar privat pels guardonats, i ell no hi va anar, perquè el seu sistema nerviós ja havia aguantat prou. Des del Nobel no ha anat enlloc.

La correspondència de l’arxiu d’Anagrama amb Modiano deu ser curta.

En efecte, però hi ha alguna carta molt carinyosa. És un home encantador, però és un tímid patològic. Em van comentar que fa poc li van dedicar un dels prestigiosos Cahiers de l’Herne, i tot i que la presentació es feia al costat de casa seva no hi va anar.

Altres autors francesos emblemàtics d’Anagrama són Amélie Nothomb i Michel Houellebecq, de qui acaben de publicar ‘Serotonina’.

A Houellebecq el vaig conèixer a través d’un altre editor històric, Maurice Nadeau, que publicava joies minoritàries en una col·lecció que anava d’editorial en editorial. Hi havia llibres de Gombrowicz, Thomas Bernhard... i va publicar ‘Extension du domaine de la lutte’, la primera novel·la de Houellebecq. Em va agradar moltíssim i la vaig publicar.

La tardor del 2019 Anagrama celebrarà el 50è aniversari en una gran festa. Un dels temes de més actualitat de l’editorial és la catalogació del fons.

Encara estem en el procés de catalogar-lo. Hem arribat fins al 2001, i almenys en tenim per un any per posar-nos al dia.

Aquest fons, tenint en compte que bona part de la correspondència és d’autors vius o d’autors morts que tenen representants legals, no es podrà divulgar fàcilment.

Ara estem estudiant aquests problemes legals. Sempre complirem amb el que diu la llei. Al final d’’Un día en la vida de un editor’ hi havia una carta molt afectuosa de Roberto Bolaño cap a mi, com a persona i com a editor.

Però la seva viuda, Carolina López, va denegar el permís de reproducció.

I hem respectat la seva decisió. No publicarem res sense el consentiment per escrit.

Queda molta feina per fer en l’arxiu, però hi ha un debat obert, que és si es queda a Barcelona o marxa a Madrid. Pel que s’ha publicat, hi ha dos principals postors, la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Nacional Espanyola.

Jo no he parlat mai de dues opcions, podria ser una tercera. Sabem que hi ha l’interès de la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Nacional Espanyola. Soc molt amic de l’Ana Santos Aramburu, que és molt competent. No coneixia la directora de la biblioteca d’aquí, Eugènia Serra. Si hi fan una feina esplèndida, és una mica subterrània, perquè no és gaire visible. També sembla que tingui problemes de finançament. En un moment com ara els diners no van cap a la cultura.

De l’arxiu catalogat fins ara, la correspondència més nombrosa és la que té a veure amb Javier Marías, més de 2.200 documents. Darrere seu hi ha les cartes amb J.A. Masoliver Ródenas (800) i la 'scout' Kouka McLeod (800). I després hi ha Carmen Martín Gaite, Sergio Pitol, Antonio Tabucchi, Álvaro Pombo, Ricardo Piglia...

He tingut més relació epistolar amb gent que ha viscut fora del país. Amb Josep Ramon Llobera, que dirigia la nostra col·lecció d’'Antropologia', ens vam escriure molt perquè va viure a Anglaterra durant dècades. Durant 10 o 12 anys va ser una de les persones amb qui em vaig escriure més. També hi ha força correspondència amb Román Gubern, que va viure als Estats Units una temporada, i amb Joaquim Jordà, que va ser un col·laborador molt estret d’Anagrama –ens va fer més d’un centenar de traduccions– i que va viure a Itàlia durant anys. El cas del Tono Masoliver va ser similar, perquè va viure durant dècades a Londres. Hem viatjat molt a Londres, amb la Lali [Gubern], de vacances, però també en fires i festes. En una ocasió vam tenir un problema arran d’un llibre i a partir d’aquí la relació es va refredar. Passa sovint, tan aviat com quan dius que no a un autor com quan se’n va. Les relacions s’aprimen entre molt o moltíssim.

Paul Auster va marxar d’Anagrama sense comentar-li res.

Vaig escriure a la Siri [Hustvedt] abans que això passés i la seva resposta va ser deplorable. La correspondència amb Auster és una història d’amor i agraïment, sobretot per part d’ell, fins que Seix Barral li va fer una oferta més gran. Se’n va anar sense dir ni piu.

No han parlat mai més.

No hem parlat ni ens hem escrit. Res de res. Com si no existíssim.

Deu passar el mateix amb Javier Marías.

El cas és diferent, però no tenim cap relació.

Parlem una mica dels nous autors d’Anagrama: Miguel Ángel Hernández, Sara Mesa, Juan Pablo Villalobos, Alejandro Zambra...

Tant Villalobos com Zambra o Guadalupe Nettel s’han convertit en capdavanters de la seva generació. La Sara Mesa i la Marta Sanz són dues autores que no van començar amb Anagrama però s’han consolidat aquí. Hi tenim una relació superamistosa; si no ens veiem sovint ens escrivim o ens truquem. Tinc una gran admiració per la seva feina. A Miguel Ángel Hernández li hem publicat tres novel·les, dues centrades en el món de l’art hipercontemporani, que ell coneix tan bé, i amb aquesta última, ‘El dolor de los demás’, una tràgica història familiar, ha tingut un gran èxit. I Milena Busquets, que acaba de presentar el llibre d’articles ‘Hombres elegantes’ i ja prepara nova novel·la, després de la bomba que va ser ‘También esto pasará’. No ens hem d’oblidar de Berta Marsé, que està a punt d’entregar llibre.

Quin és el seu dia a dia actualment a l’editorial?

Vinc cada dia al despatx. Encara viatjo molt, potser massa. Aquests últims mesos he estat a l’últim premi Formentor, a la Fira de Frankfurt, diverses vegades a Madrid, a la Fira de Guadalajara i a Monterrey, on hi ha una cosa tan exòtica com una càtedra dedicada a la meva editorial, en aquest cas, una càtedra Anagrama. Amb la Silvia Sesé, directora editorial d’Anagrama des de principis del 2017, tenim una complicitat total i ho està fent molt bé. En certes ocasions també faig de memòria històrica de l’editorial, o proposo el rescat d’algun autor. Una de les últimes col·leccions que vaig fundar va ser 'Compendium': el títol homenatja una llibreria de Camden Town on vaig anar molt sovint perquè hi havia llibres dels temes que m’interessaven més a l’època: política, feminisme i pensament. És una col·lecció que reuneix diversos llibres d’un mateix autor, com hem fet amb els contes de Roald Dahl i de Bukowski, les novel·les de John Fante sobre Arturo Bandini i la ‘Historia del cine’ de Román Gubern, que s’ha reeditat diverses vegades en aquest format i en butxaca. És un clàssic de fulla perenne.