BarcelonaAra que se sent “tan feliç”, Michel Houellebecq (Saint-Pierre, 1956) ha perdut les ganes de polemitzar, almenys a nivell promocional: el francès, de qui Anagrama publica avui les traduccions catalana i castellana de Serotonina, no ha concedit cap entrevista per parlar de la seva setena novel·la. Cada nou llibre de l’escriptor sacseja i anima el panorama literari. Disponible en francès des de divendres passat -la primera edició de Flammarion és, atenció, de 320.000 exemplars; en quatre dies n'ha venut 90.000-, Serotonina no tan sols ha dividit les xarxes socials entre detractors i entusiastes de la nova ficció houellebecquiana, sinó que ha anat acompanyada de la concessió de la Legió d’Honor, la distinció més alta que atorga el govern francès.

L’autor ha neutralitzat els exabruptes de soca-rel, però ha condensat la seva verinositat a la novel·la, de poc menys de 300 pàgines, una extensió similar a Submissió (2015). El protagonista de Serotonina, Florent-Claude Labrouste, odia el seu nom, treballa per al ministeri d’Agricultura i viu a la selecta torre Totem de París acompanyat de la seva parella, la jove Yuzu. No és un home feliç: Labrouste, narrador en primera persona, admet al segon paràgraf de la novel·la que el “moment més dolorós de la jornada” és el de “despertar-se”: odia prendre consciència que continua existint. També odia el medi ambient -condueix un Mercedes G 350 TD perquè les seves emissions de diòxid de carboni són més abundants que les d’altres models- i la dona amb qui comparteix la vida. Lamenta l’absència de relacions sexuals amb ella, i ho aprofita per menysprear la feina que fa a la casa de cultura del Japó (“en tindria prou amb organitzar una o dues exposicions sobre el manga, un o dos festivals sobre les noves tendències del porno japonès, per complir el seu contracte”) i a les primeres de canvi explica que una tarda, espiant el seu correu electrònic, descobreix un vídeo en què la jove es troba “al centre d’un gang bang de factura clàssica: feia palles i mamades i es deixava penetrar per una quinzena d’homes, que esperaven el seu torn sense pressa, i fent servir un preservatiu per a les penetracions vaginals i anals; ningú no deia res”. Així de quirúrgicament groller pot sonar Houellebecq en els passatges més sòrdids del llibre.

El triomf del lliurecanvisme

El personatge principal de Serotonina objectualitza totes les parelles que ha tingut al llarg de la vida. Fa l’efecte que la nostàlgia amb què les recorda de tant en tant va únicament lligada a les seves habilitats sexuals, abocades en paral·lel a alguna reflexió que vol sonar filosòfica: “De mica en mica, l’immens plaer que aporta la dona modifica l’home -escriu-, que hi concep reconeixement i admiració, la seva visió del món es transforma, de manera imprevista per a ell accedeix a la dimensió kantiana del respecte, i de mica en mica acaba percebent el món d’una altra manera, la vida sense dona (i fins i tot, en concret, sense aquesta dona que li aporta tant de plaer) es fa del tot impossible, i esdevé com la caricatura d’una vida; en aquest moment, l’home comença a estimar de debò”. La misogínia de Labrouste, però, acaba quedant en un segon pla, perquè el menyspreu més gran que el personatge sent és cap a ell mateix. Serotonina és una novel·la sobre “l’home blanc vençut” que fa un últim intent per redreçar la seva decadència. En un primer moment es planteja assassinar la Yuzu, però acaba prenent la decisió d’abandonar-la i, instal·lat en un hotel, visita un psicòleg perquè li recepti antidepressius. Els efectes de les pastilles que pren amb l’objectiu de fer-li pujar la serotonina, el Captorix, són “les nàusees, la desaparició de la libido, la impotència”. “Era capaç de ser feliç en solitud? Pensava que no -diu el Florent-Claude-. Era capaç de ser feliç en general? És la mena de preguntes, crec, que val més evitar plantejar-se”. Interrogant-se sobre la capacitat d’estar bé i en pau amb ell mateix, el protagonista de Serotonina convida els lectors a submergir-se en la seva ment depressiva. Combina els estirabots amb guspires analítiques clarividents. Tan aviat afirma que Francisco Franco va ser “un gran gegant del turisme, i acabaria sent revalorat des d’aquest prisma”, com que “Holanda no és un país, és a tot estirar una empresa”, i que “París, com totes les ciutats, estava feta per engendrar solitud”.

Pel que fa a les reflexions, les més interessants tenen a veure amb el declivi dels productors de llet normands, que el protagonista coneix a través d’un amic de joventut, Aymeric. Les directives de la Unió Europea fan inviable que el sector se sostingui sense generoses subvencions. Una nova rebaixa del preu de la llet posa en guàrdia els pagesos: el seu intent de rebel·lió recorda les protestes d’aquesta tardor dels armilles grogues. “Les coses sempre havien basculat a l’últim moment cap al triomf del lliurecanvisme, cap a la cursa de la productivitat”, admet el Florent-Claude en un dels seus monòlegs. ¿Superarà la depressió, o “la nit sense fi” li farà prendre una decisió dràstica?

L’últim llibre de Houellebecq és el més íntimament trist i desesperançat dels que ha escrit. Mentre l’acabava, l’autor es va casar amb Qianyun Lysis Li: vint anys més jove que ell, prepara una tesi sobre l’obra de l’escriptor. Durant el sopar de celebració, Houellebecq es va atrevir a posar veu a Le sud, de Nino Ferrer, una cançó sobre un lloc on “el temps dura més” i “no hi falta res”. Al personatge del seu últim llibre, en canvi, li falta tot.

Tres dates clau per a l’autor francès

1998, l’any de ‘Les partícules’

Houellebecq es va donar a conèixer el 1988 com a poeta amb Quelque chose en moi. Després d’un segon poemari, La poursuite du bonheur, i dela novel·la Ampliació del camp de batalla (1994), va publicar, amb gran repercussió, Les partícules elementals.

2010, la novel·la del Goncourt

Amb el retrat d’un artista en transformació, El mapa i el territori (2010), va aconseguir el Goncourt. Es consagrava als 54 anys, després de l’excel·lent Plataforma (2001) i la distopia La possibilitat d’una illa (2005).

2015, el terratrèmol de ‘Submissió’

Plataforma s’avançava al terrorisme jihadista. Amb Submissió, que va aparèixer el mateix dia dels atemptats al setmanari Charlie Hebdo, Houellebecq imaginava una França governada pels Germans Musulmans l’any 2022.