BarcelonaL'antic hotel Ritz de Barcelona va ser l'última llar de Xavier Cugat (1900-1990). El músic hi va viure a partir del seu retorn a Catalunya, el 1978, fins que va morir, 12 anys després. Cugat va deixar-hi la seva empremta, tot i que no és sonora, sinó visual: encara ara en algunes de les parets d'un dels fastuosos salons de l'actual Palace hi ha penjades algunes de les caricatures que dibuixava a preu fet. S'hi poden veure Charles Chaplin, Salvador Dalí, Julio Iglesias –acompanyat de les seves trigèmines– i també un atleta que porta la torxa olímpica i persegueix un gos rialler. "Segur que Mariscal es va inspirar en aquest dibuix per inventar-se el Cobi", bromeja Jordi Puntí abans de seure i compartir una petita part de tot el que ha après durant la dècada que s'ha dedicat a investigar Cugat i a escriure Confeti, la novel·la amb què ha guanyat el premi Sant Jordi 2024. Puntí converteix en literatura la vida d'aquest català universal –perspicaç i un pèl sinistre– a partir de la mirada d'un periodista que el va conèixer de molt a prop.

¿Vas començar a escriure aquesta novel·la amb l'esperança de quedar-te a viure a Nova York, com Xavier Cugat?

— La idea del català que se'n va m'interessa des de fa molt de temps. Maletes perdudes (2010) ja hi tenia a veure. El cas de Cugat és encara més radical que el d'aquella novel·la. Va marxar de Catalunya a Cuba als 5 anys i no hi va tornar a viure fins al 1978, quan ja s'acostava als 80. Entremig va passar unes quantes dècades als Estats Units, sobretot a Nova York.

Vas acabar tornant molt abans que ell.

— Hi vaig anar el 2014 i hi havia de passar tot el curs: m'havien donat una beca Cullman i tenia un despatx a la biblioteca pública de Nova York, però el febrer del 2015 la meva mare es va posar molt malalta i vaig haver de tornar uns mesos. Excepcionalment, em van allargar la beca fins a l'estiu. La intenció hauria estat quedar-m'hi més temps, però vaig tornar perquè no volia deixar el pare tot sol aquí.

L'escriptura de Confeti està marcada per la mort de gent propera, oi?

— Sí. Durant el procés d'escriptura se m'han mort la mare i el pare, algun amic molt proper, hem sobreviscut la pandèmia... i també vaig patir un accident que em va fer passar pel quiròfan. Confeti és una novel·la tossuda i supervivent. Ha estat un exercici de fe en una història i, sobretot, en dos personatges.

Xavier Cugat és tan important com el narrador de la història, un periodista d'espectacles centenari que fa memòria sobre tot el que ha viscut. "El periodista és un nàufrag professional", diu.

— És una frase de Josep Pla que es fa seva. El periodista es troba al mig de tot arreu i mai no és protagonista. És el que li passa al narrador del llibre. Si volia tirar endavant la meva novel·la necessitava trobar algú que no fos el mateix Cugat, que ja havia escrit sobre ell mateix –inventant el que calgués– a les memòries Yo Cugat (1981).

A Cugat hi vas arribar a través de la música o del personatge?

— A través d'aquestes memòries, que són com una novel·la. Fa anys vaig tenir curiositat per aquest llibre, el vaig comprar de segona mà i vaig descobrir el personatge.

Et perseguia perquè escriguessis sobre ell?

— Durant tot aquest temps he passat per totes les fases possibles en relació amb Cugat. N'he après a admirar la música, m'ha despertat un gran rebuig com a persona, he provat d'entendre les seves relacions amb les dones, i també he parat atenció a les versions d'elles.

Abbe Lane, que encara és viva, va arribar a escriure un llibre en clau sobre el seu exmarit, But where is love?, publicat el 1993, poc després que ell morís.

— Cugat va tenir un caràcter dominador. Controlava l'espectacle i, alhora, també volia controlar les seves dones, fet que va ser un dels seus cavalls de batalla al llarg de tota la vida. Quan coneixia una dona, ella sempre era molt jove: es va casar amb Abbe Lane quan ella tenia 20 anys i ell ja passava dels 50. Elles s'incorporaven a l'orquestra, i al cap d'un temps, quan tenien una mica d'èxit, el deixaven. Cugat tergiversava aquesta realitat. Deia: "No és que m'hagin deixat, és que les deixo volar soles".

Dediques pàgines brillants a explicar què aconsegueix transmetre Cugat amb la seva orquestra.

— Abans d'escriure Confeti, el que coneixia de la seva música em tirava enrere perquè ho relacionava amb la música d'ascensor i l'easy listening, però llavors vaig començar a examinar el que feia a la dècada dels 30 i els 40, l'època en què actuava cada nit al Waldorf-Astoria de Manhattan. En el moment que va adaptar els ritmes cubans, deixant els violins i substituint-los per les congues, els güiros i les maraques, la seva música va fer un salt de qualitat claríssim, sense deixar de ser una música de la classe mitjana alta.

Durant força temps dirigia l'orquestra amb una mà i a l'altra hi tenia un chihuahua.

— Cugat va ser un gran promotor de si mateix. Al nostre món d'ara s'adaptaria ràpidament a l'exhibició personal que abunda a les xarxes socials. Segur que tindria algú a sou que es dedicaria a generar continguts sobre ell nit i dia. Als anys 30 del segle passat ja va intuir que el contacte amb els mitjans de comunicació era fonamental. En aquest punt el comparo amb Dalí.

Has hagut de fer un esforç per limitar la presència de chihuahues al llibre?

— Hi ha un moment en què el narrador mateix diu: «Si puc, no tornaré a parlar de chihuahues». A la primera escena de Confeti, Abbe Lane ja n'està tipa, dels gossets del seu marit. Els chihuahues formaven part de la visió emprenedora de Xavier Cugat. Quan va anar a Mèxic va veure que hi estaven de moda, i juntament amb el seu germà Enric van invertir en granges de chihuahues amb l'objectiu de popularitzar-los als Estats Units.

Se'n van sortir...

— Els chihuahues es van posar de moda a Hollywood gràcies a Xavier Cugat. Va ser un dels impulsors de la manera de fer del marxandatge. No en tenia prou amb triomfar amb la música, es podia fer negoci de moltes maneres: amb el cinema, els gossos... De fet, amb un altre dels germans va idear un gadget que era una capsa de música amb un chihuahua que tocava les maraques. La venien, esclar.

Gairebé tot el que tocava Cugat es convertia en diners. A vegades no saps si era un geni o un impostor.

— Era una d'aquelles persones que saben treure sempre el millor de cada moment i de si mateixos. Cugat creia que si per aconseguir el que volia havia de tergiversar o canviar els fets no hi havia cap problema. Cugat no va ser cap bluf. Tenia talent i una gran creativitat. El que passa és que els va arribar a magnificar gràcies a l'engany.

Aquest és un dels aspectes que et devia cridar més l'atenció com a novel·lista.

La ficció és molt més important del que ens diuen, en les nostres vides.