BarcelonaLa música sinuosa, hipnòtica i euforitzant de Xavier Cugat (1900-1990) fa molts anys que acompanya Jordi Puntí (Manlleu, 1967). Com a escriptor hi ha dedicat l’última dècada, i l’esforç, d’una ambició remarcable –salpebrat, segurament, de nombrosos moments de dubte–, ha valgut la pena: aquest dimarts ha rebut el 64è premi Sant Jordi de novel·la, dotat amb 60.000 euros, amb Confeti, una "antibiografia" protagonitzada per un dels músics catalans més internacionals i de més èxit del segle XX. El Sant Jordi ha culminat la Nit de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural i celebrada al Teatre Nacional de Catalunya.

"Cugat va néixer l’1 de gener del 1900 i estava convençut que viuria 100 anys –recorda Puntí–. «Com que sé el dia que moriré seré immortal», deia. Aquesta idea li va servir com a salconduit per anar per la vida i es converteix en un dels al·licients de la novel·la". Quan només tenia cinc anys, Cugat va marxar de Catalunya amb la família i es va instal·lar a Cuba, i deu anys després va tornar a emigrar, en aquest cas als Estats Units, on va acabar triomfant com a director d’orquestra. "El català que va a fora m'interessa des de gairebé sempre, i aquest element ja es podia veure a Maletes perdudes –diu Puntí–. En la distància i llunyania hi ha espai per buscar, i el que a vegades es troba està impregnat de nostàlgia, un exercici que pot acabar sent perillós".

El mateix Jordi Puntí va marxar una temporada a Nova York per investigar Xavier Cugat. Va ser el 2014, gràcies a una beca del Cullman Center for Scholars and Writers de la Biblioteca Pública de Nova York. "L'exercici d’escriure una antibiografia és el que m'ha permès continuar el llibre i acabar-lo –admet–. Si hagués hagut d'estar a prop de Cugat com a persona durant tot aquest temps crec que no ho hauria suportat". Sempre hàbil a l’hora de trobar estratègies narratives, Puntí s’ha empescat un company d’aventures singular per a l’extravagant Xavier Cugat, un periodista d’espectacles i xafarderies que, a partir del periple del músic, descriu fins a quin punt ens enganyem quan volem ser feliços a qualsevol preu. "Confeti és un homenatge a la ficció que governa les nostres vides –explica Puntí–. Estudiant Cugat em vaig adonar que era un gran fabulador, algú que millorava la seva vida a través de la ficció. La invenció manipula i desordena la realitat, i quan parlo de ficció vull dir els somnis, il·lusions i esperances, però també els enganys, les mentides, les sospites, les fantasies eròtiques i obsessions polítiques".

Dones joves, orquestres de luxe i insatisfacció

Narrada a partir de la veu del periodista, Confeti és una novel·la viatgera, que passa per Nova York, Hollywood, l’Havana i l’Hotel Ritz de Barcelona, on Cugat es va instal·lar a partir del 1978, moment en què torna a Catalunya. Rere els matrimonis resplendents amb dones joveníssimes, les orquestres de luxe que dirigia i els chihuahues que l’acompanyaven arreu, Cugat amagava una profunda insatisfacció que la novel·la vol fer emergir. "En comptes de veure’l com un pallasso trist, el retrat que en faig és el d’un picardiós, el d’algú que sempre busca el sentit ocult de les coses. La necessitat de construir-se una vida exterior era la manera que Xavier Cugat tenia de superar la seva infelicitat", diu Puntí.

Ha calgut esperar gairebé 14 anys perquè Jordi Puntí publiqui la seva segona novel·la. L'èxit aclaparador de Maletes perdudes (Empúries, 2010) li va permetre rebre premis com el Lletra d'Or, el Llibreter, el de la Crítica i l'Amat-Piniella i el va portar per mig món: l'atzarosa i singular vida dels quatre germans Delacruz va ser traduïda a divuit llengües, entre les quals hi ha l'anglès, el xinès, l'alemany, l'hebreu i l'albanès.

El camí literari de Puntí va començar molt abans. Poc després de llicenciar-se en filologia romànica es va fer un lloc treballant en editorials com Quaderns Crema, i més tard com a articulista i coordinador del Quadern del diari El País, a més de publicar traduccions d'autors com Paul Auster, Daniel Pennac, Marie Darrieussecq i Amélie Nothomb. El seu debut com a narrador va arribar el 1998 amb el llibre de relats Pell d'armadillo, publicat a La Magrana. Tres anys després va arribar Animals tristos (Empúries), que Ventura Pons va adaptar al cinema amb un títol més explícit, Animals ferits. Després de Maletes perdudes, Puntí ha continuat treballant en gairebé tots els fronts que va obrir a la dècada dels noranta: com a narrador ha publicat Això no és Amèrica (Empúries, 2017); com a articulista ha recollit part de les seves col·laboracions a L'Avenç a l'enlluernador Els castellans (2011), i la seva passió pel futbol i per un dels seus déus, Lionel Messi, ha quedat encapsulada a Tot Messi (2018), llibre que ha ampliat aquest mateix 2023; i com a periodista ha continuat col·laborant a El Periódico, L'Avenç i al programa literari Ciutat Maragda, de Catalunya Ràdio.

Durant l’escriptura d’aquesta nova novel·la, que Proa publicarà el febrer del 2024, Jordi Puntí va trobar un grapat de confeti a la butxaca de l’abric. "El confeti són les engrunes de la felicitat d’ahir", ha assegurat al TNC, just abans de llançar-ne un grapat dalt de l’escenari. Potser el demà és incert, però cal celebrar l’avui amb la força i el record de l’ahir lluminós.

Premi Carles Riba

Mireia Calafell intenta trobar una sortida a la fi del món

Al Carles Riba d'enguany, dotat amb 5.000 euros, s'hi han presentat 49 originals, la xifra més alta de la 73a Nit de Santa Llúcia (un més que al Sant Jordi). "N'hi havia de molt bons, i de poetes importants, però ens vam decidir per Si una emergència, de Mireia Calafell, un llibre que combina molt bé la velocitat i la calma del substantiu, perquè l'emergència és una urgència, però també obre un temps d'espera", reconeix Josep Maria Fonalleras en nom del jurat. Construït a partir de "poemes molt breus sense signes de puntuació", el llibre va tenir com a punt de partida "la insistència d'un relat únic i unívoc de la fi del món com a únic destí possible", segons reconeix l'autora.

"Ens trobem vivint una fi del món des de diversos àmbits, ja sigui a través del canvi climàtic, la violència masclista, l'auge de l'extrema dreta o genocidis com el de Palestina. Hem de fer present el futur en clau de possibilitat", afegeix Calafell abans de citar l'antropòloga i assagista Yayo Herrero, un dels referents que encapçala el poemari: "Les emergències són propietats, condicions que emergeixen dels sistemes vius". En l'escriptura de Si una emergència, cinquè llibre que publica Mireia Calafell (Barcelona, 1980), hi ha un aprenentatge: "Quan parlem de la fi del món parlem d'un món concret, que és el que ens sosté, i que està fet de relacions i d'amor. Hem de saber i ser molt conscients que quan parlem de la fi del món fa mal".

És després d'assumir aquest dolor i d'explorar-lo a la primera part de Si una emergència que Calafell prova d'encaminar-se cap a la llum: "L'expressió del final té a veure amb una cosa molt concreta i física, i l'emergència també. Per sortir-ne hi ha la voluntat de recuperar el desig, el cos i una certa alegria". Des que va debutar el 2006 amb Poètiques del cos, premi Amadeu Oller, Mireia Calafell ha aixecat una de les trajectòries més sòlides de la poesia catalana contemporània, amb llibres com Tantes mudes (Perifèric, 2014) i Nosaltres, qui (LaBreu, 2020). Si una emergència és, de moment, el cim de l'autora, que es podrà llegir a Proa el febrer de l'any que ve.

Premi Mercè Rodoreda

L'actriu Carme Serna explora el desig al seu primer llibre

"M'interessa explorar les relacions de parella, familiars i d'amistat: endinsar-me en les seves fissures, estelles i cruis, que és el lloc on hi ha la complexitat", assegura Carme Serna, que amb Perdona'm per desitjar-ho tant ha guanyat el 40è premi Mercè Rodoreda de contes, dotat amb 6.000 euros. Nascuda a Palma el 1981, Serna és actriu, professió que, segons admet, ha condicionat la seva aproximació a l'escriptura: "Entenc el meu ofici des del cos i el moviment, i aquests contes han nascut sovint a partir d'una sensació física, no tant com un exercici intel·lectual".

Va ser a partir del confinament de la pandèmia que Carme Serna es va apuntar a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. "Al llibre hi ha la idea de trànsit, d'anar avançant per les etapes vitals –explica l'autora–. Hi ha contes que he emmarcat en la infantesa, d'altres amb personatges adolescents i, finalment, n'hi ha que estan instal·lats en la maduresa". Totes les protagonistes –són majoritàriament nenes, noies, i dones– saben trobar "una espurna de llum tot i el dolor i les situacions conflictives, i s'hi aferren com si fos un salvavides". Un altre element que uneix els personatges "és el desig i la seva comunicació d'una manera molt evident", segons matisa Guillem Miralles en nom del jurat. Integrat per setze contes, Perdona'm per desitjar-ho tant beu de "múltiples referents", com ara Vivian Gornick, Irene Solà i Mercè Rodoreda, de la qual l'autora es declara "molt fan". També artistes com la britànica Tracey Emin, que en una obra col·loca un llit al centre: "M'hi he volgut emmirallar en un dels contes", reconeix Serna, que també assegura que el seu estil pot recordar els autors llatinoamericans que va llegir d'adolescent, de Julio Cortázar a Gabriel García Márquez i Mario Benedetti. El jurat en destaca "la prosa rica i versàtil i una bona dosi de foscor que no es contradiu amb l'humor, la dolcesa o l'eufòria narrativa".

Premi Joaquim Ruyra

Raquel Casas s’endinsa en la vida d’una jove perseguida per la culpa

Colpidora. Intel·ligent. Mordaç. Amb aquests tres adjectius ha descrit Ferida, de Raquel Casas Agustí, el jurat del premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, dotat amb 6.000 euros. La novel·la de l’autora nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1974 –poeta, narradora i professora– és protagonitzada per la Regina, una jove de 16 anys que és ingressada en una clínica per un crim que haurà de comprendre i acceptar si no vol acabar destruïda per les seves pròpies mentides. Ferida explora l’autoconeixement, la complexitat de les relacions personals i la redempció a partir de la història d’una adolescent perseguida per la culpa.

Premi Folch i Torres

Lluís Prats rep el guardó per tercera vegada amb la història d’una nena i un drac

La història d’amistat i aprenentatge entre un drac i una nena ha convençut el jurat del 61è premi Folch i Torres de literatura infantil, que l’any passat va ser declarat desert. És la tercera vegada que Lluís Prats Martínez (Terrassa, 1966), professor de secundària i batxillerat, rep aquest guardó, després de Hachiko. El gos que esperava (2014) i Estimat monstre (2020). Wen i Long ha estat descrita com una obra “delicada i sorprenent, on la màgia i els colors de la tradició xinesa es barregen amb un llenguatge ric però àgil que ens explica un relat profund, amb diàlegs plens d’humor i amb uns recursos estilístics de gran bellesa”. Dotat amb 4.000 euros i publicat a La Galera, el Folch i Torres ha reconegut enguany un autor prolífic i versàtil, traduït a una desena de llengües. Entre els seus llibres, a més dels tres premis Folch i Torres, destaquen Shackleton. Expedició a l’Antàrtida (Bambú, 2011) i Kambirí (Estrella Polar, 2019).

Premi Joan B. Cendrós

Aitana Bonmatí, una Pilota d’Or amb consciència lingüística

El jurat del premi internacional Joan B. Cendrós ha reconegut la futbolista Aitana Bonmatí (Vilanova i la Geltrú, 1998) per unanimitat “amb motiu del discurs d’acceptació del premi més rellevant del futbol mundialment, la Pilota d’Or, que va fer gairebé íntegrament en català”. Bonmatí, una de les jugadores més reconegudes a Europa actualment, ha guanyat dues Champions League, quatre lligues i el Mundial 2023 amb la selecció espanyola. Després de rebre el guardó, dotat amb 3.000 euros, l’esportista ha dit que “és un orgull poder portar el català arreu del món”.

Premi Muriel Casals

Reconeixement al rigor i entusiasme de 'Cavall Fort'

La revista Cavall Fort va néixer el llunyà 1961 amb la vocació que nens i nenes poguessin aprendre a llegir i a escriure en català durant els anys de repressió franquista. Més de sis dècades després, la revista no només continua arribant als quioscos, sinó que ha comptat amb una segona revista mensual, El Tatano. Entre l’extensa nòmina de col·laboradors de Cavall Fort hi ha hagut Joaquim Carbó, Albert Jané, Picanyol, Pilarín Bayés, Maria Rius, Fina Rifà i Carme Solé i Vendrell. El rigor i entusiasme de les revistes han rebut el premi de comunicació Muriel Casals.